Amb el suport de
 |
 |
dissabte, 30 de novembre del 2024
Anna Salgot i de Marçay (Barcelona, 1953) es va llicenciar en Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona. Va cursar l’itinerari complet de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i va fer un curs d’escriptura creativa a l’Aula de Escritores. De ben petita ja li agradava escriure, però no va ser fins fa uns anys que va decidir dedicar-hi el seu temps lliure. Va ser finalista del II Concurs de Microrelats «Matas i Ramis» amb Vae Soli i accèssit en el Premi de Narrativa Breu «Germans Xuriguera» amb Amor meu.
Anna Salgot és la guanyadora del
XIX Premi de Novel·la Valldaura-
Memorial Pere Calders amb l’obra
dijous, 31 d’octubre del 2024
Gemma Arimany (Olot, 1980) és filòloga i professora de llengua i literatura catalanes. Ha publicat el poemari Ferro trencadís (2003) i el recull de contes De portes endins (2007). La seva obra la difon, també, a partir de recitals, amb la formació Mecànica Orgànica.
diumenge, 29 de setembre del 2024
El Telm, després de passar gairebé tota la vida a Amèrica, torna a Tossa amb la Júlia, la seva dona. En entrar a les golfes de casa dels pares l’atzar fa que ensopegui amb unes xarxes i li caiguin pel damunt tot de trastos, entre els quals hi ha el diari de la besàvia. Els seus fulls li revelaran una vida plena de passions, de viatges, de secrets, de crims, de venjances... Queda tan atrapat per la vehemència i els sentiments escrits més de cent anys endarrere, que fa el que calgui per acomplir l’últim desig de la besàvia.
Anna Salgot és la guanyadora del
XIX Premi de Novel·la Valldaura-
Memorial Pere Calders amb l’obra
divendres, 30 d’agost del 2024
Ulls a través, per camins que menen endins, s’encarrila un jo, carregat amb un farcell ple de sintagmes i llambrecs. Amb versos directes, concisos i frescos, circula a través del vermell fluorescent que fa picar l’ullet, però que esdevé vermell conjuntivitis, dels mussols que inflamen l’existència, del col·liri, que ho refà tot, i que condueix a prats multicolors, a gammes noves, a ulls expectants, vida a través.
dimecres, 31 de juliol del 2024
Vull donar les gràcies als membres del jurat, a l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i a la Universitat Autònoma de Barcelona per aquest premi; als meus mestres: Mar Tomàs, Andreu Ayats, Lolita Bosch, Andreu Martín i Gemma Solsona; i a tots els meus amics que m’han anat llegint, en especial a la Marta Banús, a la Conxita Güell, cosina i víctima principal de tots els meus escrits, i al meu germà, Miquel.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dissabte, 29 de juny del 2024
A tots els ulls que em fan ric i acolorit
el meu farcell.
divendres, 31 de maig del 2024
En veure que en Joan havia acabat el seu relat la dida es va aixecar i va marxar sense dir res. Jo aquest cop no la vaig retenir.
Vam estar molta estona en silenci, sense moure’ns. Em sentia molt lluny d’allà. Tant de bo m’ho hagués explicat el dia que ens vam conèixer. Hauria rebut la confessió de més bon grat que no pas ara, tal com vaig fer amb el que em va dir del contraban. Però, és clar, aleshores es posava a les meves mans i no sabia res de mi. No podia endevinar si jo el trairia. No parava de donar voltes a tot plegat.
Era, a més, com si m’haguessin robat una part de la meva vida, i em sentia trista, molt trista per no haver-la pogut compartir sempre amb ell. Tenia la sensació com si hagués fet tard a alguna cosa. Però al mateix temps sentia un gran rebuig per ell i pel seu passat.
Notava la mirada d’en Joan al meu damunt. En aquells moments no tenia esma per a res però havia de prendre una decisió. Les coses cal fer-les ràpid. Si les deixes allargar, del mateix avorriment es podreixen. Fins i tot em costava que em sortís la veu, però fent un gran esforç, empassant-me l’orgull i sense acabar de sentir-me del tot a casa meva, com fins ahir havia estat el cas, vaig aixecar la vista fins a trobar els seus ulls i li vaig dir, sense cap inflexió a la veu, que m’ajudés a despenjar el quadre.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimarts, 23 d’abril del 2024
Alerta,
que un quilet meu
no arriba als mil grams,
que una ensopegada
m’aigualiex la sang.
Alerta,
home omnipotent,
al cor no hi duc ferro,
ni plom a les venes.
Alerta,
a la meva duana
hi ha una prohibició:
no s’accepten armes.
(D’armes, ja en tinc jo.)
dimarts, 23 d’abril del 2024
7 d’abril de 1878
Bon dia, estimat,
Si sabessis què vaig fer ahir! Espero que la dida no ho descobreixi mai. S’enfadaria molt amb mi. Després de dinar va anar a Castell d’Aro a veure la seva germana, l’Anneta, que viu al mas que hi ha a tocar de l’església de Santa Maria. Va ser fora tota la tarda.
De vegades, en Sisó, el fill gran de cal fuster, el que festeja amb l’Engràcia, la neboda del mossèn de Castell d’Aro, si hi va amb el carro li diu d’anar amb ell; la deixa davant del mas i quan torna la recull. Jo d’habitud l’acompanyo perquè m’agrada molt anar a veure l’Anneta, però ahir vaig dir a la dida que no hi aniria, que no em trobava bé. Que em quedaria a casa.
Em va fer jurar que ho tancaria tot. Ja m’anava bé. De fet, era el que volia, perquè, si tornava d’una manera imprevista, jo tindria més temps per arreglar les coses i que no em pogués descobrir i, de passada, no haver d’explicar per què havia tancat les portes.
Vaig passar els forrellats i vaig anar corrents a cap a la seva habitació. Tenia por d’haver de perdre molt de temps abans no el trobés. No vaig haver de buscar gaire, però. A la calaixera no hi era. A l’armari, tampoc. Vaig aixecar el matalàs. No m’ho podia creure.
Era allà. El diari era allà. Embolicat amb aquella roba de seda, tocant als peus del llit. Em vaig fixar ben bé en els plecs, per tornar-lo a deixar tal com estava i que no notés que l’havia tocat.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
diumenge, 31 de març del 2024
En una enrabiada
d’amant torturada
he tret els teus ulls
del meu farcell i els
he rebotit per terra.
Tu te’n cardes, de mi.
Jo et vull expulsar.
Però els teus focus negres,
record tossut,
m’encalcen pel camí
de cendra pudent.
dijous, 29 de febrer del 2024
Sort que els gondolers tenen molta paciència, i el nostre no ens va fer cap mala cara; potser esperava una propina generosa, perquè entre una cosa i l’altra vam ser allà dins ben bé dues hores. Amb un somriure desdentat ens va ajudar a pujar a la barqueta.
Mentre aquell home vogava tranquil·lament, dret al nostre darrere, jo vaig decidir que havia arribat el moment de dir a en Joan que esperàvem el nostre primer fill. Així de passada oblidaria la maleïda Costanza, que Déu l’hagi...
No vaig aixecar la veu per a res, gairebé li ho vaig dir a cau d’orella, però es va emocionar tant, que es va aixecar d’una revolada. Aquesta vegada, va ser per culpa d’ell que de poc no anem a parar a l’aigua, i em sembla que el gondoler va haver de fer un gran esforç per estar-se de donar-li un bon cop de rem, però els crits no se’ls va estalviar. En Joan va tornar a seure ben a prop meu, sense fer-ne cap cas, i em va fer una abraçada que no oblidaré mai, ni les meves costelles tampoc. En veure la seva alegria vaig decidir desar en un racó tot el que havia passat aquells dies.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimecres, 31 de gener del 2024
Tothom té defectes,
jo encara t’enyor.
ANTÒNIA FONT
T’enyoro amb les puntes
dels dits i dels cabells,
t’enyoro amb les pells mortes
i les vives, amb la carn tota,
t’enyoro amb la mirada,
t’enyoro amb l’alè, el sexe,
t’enyoro amb la veu,
amb l’únic mot que pot emetre:
t’enyoro, t’enyoro, t’enyoro.
Ja ho veus, sóc un lloro
descolorit i escarransit,
un lloro carnívor
a qui només donen pipes.
Sóc un lloro
que ha après el «t’enyoro»
abans del «t’estimo».
diumenge, 31 de desembre de 2023
Aquella nit no vaig poder aclucar els ulls. L’endemà era el dia.
Em vaig llevar ben d’hora, més cansada del que estava quan em vaig ficar al llit. Fent un gran esforç, em vaig obligar a fer les coses com d’habitud, mirat de mantenir el cap ben fred. Em van passar les hores lentament.
Per fi va arribar el migdia. No vaig dinar. No tenia gana. La dida tampoc no va menjar res. De tant en tant ens miràvem en silenci. Ens vam quedar assegudes a la cuina veient com jugava en Sebastià.
Quan vaig sentir que tocaven dos quarts d’una al campanar em vaig aixecar. Vaig suposar que el mossèn hauria acabat el seu àpat feia estona i ja devia ser davant l’església vella, com cada dia. Em vaig passar la pinta pels cabells. Em vaig treure el davantal. No vaig prendre cap abrigall, el sol encara escalfava força i no em volia sentir engavanyada, ni dur res al damunt que em pogués destorbar. La dida, que s’estava dreta al llindar de la porta amb el meu fill a coll, em va besar la galta.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dijous, 30 de novembre de 2023
Aquí, a la taula llardosa
de l’hora de dinar,
xarrupant un plat d’espaguetis
(ràpid, que la broca esprinta
i només tinc, he dit, una hora),
endrapant, doncs, el plat de pasta
en una taula tota sola
(a la feina sóc jo sola,
dino sola i estic sola),
menjant el dinar sola, així,
conscient que aguantar-se a un mateix
ja és tasca prou dura i costosa,
m’ha vingut una fiblada,
i no eren pas espaguetis,
ni aquesta solitud.
M’ha vingut una fiblada
de les que diuen que has tornat.
dimarts, 31 d’octubre de 2023
Dit això i no res més, fent un gran esforç per no donar un cop de porta i per no arrencar a córrer; per no fer el que sabia del cert que ell esperava que fes, vaig sortir d’aquella cambra lentament, enduent-me la resta de la dignitat que em quedava.
Em sentia com un volcà. El cap em retrunyia. Notava la sang com es movia per les venes del meu cos. La ira que sentia era profunda, incandescent. Era a punt d’esclatar. Però no li volia donar el gust de fer-ho davant seu, ni que pogués dir res més.
La dida era una mica més enllà de la porta, tremolant, amb la safata del sopar a les mans. Les llàgrimes li rodolaven galtes avall. Em va voler parlar, però jo li vaig dir un «ara no, dida; no puc». I li vaig acaronar el braç en passar.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dissabte, 30 de setembre de 2023
T’escrivia, instintivament,
estrofes compulsives de versos.
Jugava a metges amb els mots
i et feia fregues al pit esquerre.
I ara, després de 1.100 versos
de traç menut i un mínim ritme,
ara, tenint, només, de canvi,
de vòmit, la teva ignorància,
ploro fel que m’anestesia,
a miques, l’aparell amorós.
I mentre et deixo de sentir,
i les lletres del teu nom s’han fet
una ratlla, una ratlla que et ratlla,
dic, en to greu de jurament,
com el de l’Scarlett O’Hara:
«aquest és el meu últim vers».
dijous, 31 d'agost de 2023
I aleshores, l’Alèxia, amb veu fatigada, però encara amb una punta del seu sentit de l’humor tan peculiar, em va dir a mi que no patís per les nenes. Que ja havia tingut cura de tot. La gran aviat es casaria amb un terratinent d’aquelles contrades, tocant a l’abadia mateix, i la petita, quan fos el moment, ocuparia el seu lloc a l’abadia. Feia temps que l’Alèxia havia desistit, quan parlava amb mi, d’anomenar-les pel nom. Jo sempre les confonia i ja m’havia deixat per inútil.
Li vaig tornar un somriure, però sense dir res. Li vaig agrair les disposicions més del que es podia imaginar. Jo, aquelles dues criatures, bé, criatures és un dir, si haguessin vingut a viure a casa, hauria acabat tancant-les a les golfes amb set forrellats i passant-los el menjar per sota la porta, per no sentir les seves mirades clavades al damunt jutjant malagradoses tot el que feia.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dilluns, 31 de juliol de 2023
Arriba un dia
que ell esdevé tu,
i tu ets un tu nou,
el meu nou tu aimat,
i tu, sense estudiar-t’hi,
esdevens part de jo,
i es construeix un nou
tu-jo ja insoluble.
divendres, 30 de juny de 2023
La Júlia va anar fins a l’altra banda de la sala, va recollir la crossa, la hi va tornar encara somrient, i se’n va anar a preparar l’esmorzar tan tranquil·la.
Mentre prenien el cafè i feien un mos, el Telm li va fer cinc cèntims del que havia estat llegint la nit abans. Ella l’escoltava atenta, encara que el Telm es va adonar que estava maquinant alguna cosa perquè no feia cap comentari. Només va interrompre el seu relat un moment per preguntar-li si la família del Miquel del súper havia estat veïna de la seva des de feia molts anys, i quan ell li va respondre que de tota la vida, el va tornar a escoltar com si res i, naturalment, sense donar-li’n cap explicació.
El Telm no va fer gaire cabal de la pregunta; ja hi estava acostumat, a aquests estirabots. Vés a saber quina mena de lligams estranys devia veure entre una cosa i l’altra. Quan li abellís ja li ho explicaria.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimecres, 31 de maig de 2023
Ben lluny
El segell que enganxo
al paquet que t’hi envia
duu el dibuix del meu rostre.
Aquest cop jo sóc
màxima autoritat
i tu plebs segellada
amb un «molt fràgil» gegant.
Quan s’estripi el precinte,
que els ulls no t’arrenquin
a córrer buscant-me:
emplena’ls de les formes
que et brinda aquest món nou.
diumenge, 23 d'abril de 2023
T’he de dir que la tieta Alèxia em va sorprendre de manera grata. Me la imaginava de més edat, però es veu que, a pesar de ser la seva tia, era només una mica més gran que l’Ermessenda; per això s’avenien tant i la neboda la visitava amb certa freqüència.
No és cap bellesa, ni crec que ho hagi estat mai, encara que en Joan quan ens vam conèixer em digués que sí, vés a saber, de vegades el temps fa estralls; però és tot un caràcter i a més molt intel·ligent. Amb en Joan s’entenen força. Se’ls veu que s’ho passen bé plegats.
Pel que vaig poder saber, ella és una bona pintora i en Joan li ven els quadres. No en vaig acabar de treure l’aigua clara perquè t’expliquen el que volen, però, a banda de les seves pintures, em sembla que tots dos tenen alguns negocis entre mans de vés a saber què i dels quals mai no parlen quan jo sóc al davant.
Encara diria que hi ha alguna cosa més entre ells dos que no sé si voldré esbrinar.
En tot cas, després d’algun estira i arronsa i també d’alguna topada, vam quedar com a amigues i ara que som lluny ens escrivim tot sovint.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
diumenge, 23 d'abril de 2023
Mai més aquell cos.
Sí a un altre cos.
A un cos sense història.
A un cos destil·lat.
Sí a l’ofrena corporal
que m’ha enviat l’atzar.
Sí al cos de la guarda.
Sí al seu cos de foc de núvols.
Sí a ell i al cel
lunar i estrellat
que li embolica els dits
amb què descobreix
cada meva corba,
cada meva piga,
cada meu reclam.
Sí a ell, a l’altre,
al que no esperava.
Sí a un ell que encara
no anomeno amb tu,
que encara no és a prop,
que encara no et reemplaça.
Però sí, cent cops sí,
sí al seu cos.
divendres, 31 de març de 2023
Érem a la Bisbal. Feia molt de fred, havia plogut tot el dia i estàvem tips d’estar tancats a la fonda. Era després de dinar i havíem d’esperar que en Sanaüja acabés de cloure els tractes; fins que ell no tornés no podríem marxar cap a casa. Ens avorríem i teníem el poc senderi dels vint anys i vam decidir de provar fortuna per si trobàvem algun incaut entremig de la pluja i així, de passada, mataríem l’avorriment. Mai no havíem fet res tan a tocar d’un poble, això era un repte, un incentiu per a la nostra gosadia.
Vam anar fins més enllà de l’entrada de la vila, pel camí ral que venia de la costa. Ens vam emboscar entre els arbres d’un turonet que hi havia després d’un mas, el de la Font Dolça, que en deien. Allà servien menjars als viatgers i ja ens hi havíem fixat, sempre que hi passàvem pel davant, que la majoria dels que en sortien semblaven ben carregats de vi, de menjar i de quartos. Per tant, estàvem segurs que després d’un bon tiberi tindrien la guàrdia baixa.
Ens vam tapar la cara. Com sempre, vam deixar els cavalls amagats perquè no ens delatessin, però prou a l’abast per poder fugir prestament un cop acabada la feina.
Havia parat de ploure. No feia pas gaire estona que esperàvem que passés alguna possible víctima, que vam veure venir a peu pel caminoi que sortia del mas, amb les muntures agafades pel ronsal, el que ens van semblar dos clergues; anaven d’una banda a l’altra. El camí no els era prou ample. Això ja era bo per a nosaltres; no oposarien cap resistència.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimarts, 28 de febrer de 2023
dimarts, 31 de gener de 2023
Tot seguit em va demanar perdó, d’una manera bastant dramàtica, agenollat a terra i tot. No calia pas fer tanta comèdia. Em vaig limitar a fer un soroll. La dida em va clavar el colze a les costelles, però jo no em vaig immutar.
Són molt fàcils les paraules, i disculpar-se i agenollar-se com si fos al mig d’un teatre de vegades encara ho és més, de fàcil. Però el que en Joan havia oblidat és que jo era la seva esposa i que jo fins al dia d’avui havia estat, i mal que li pesés encara ho era, la mestressa d’aquella casa. Potser és que estava acostumat a oblidar-les massa sovint, totes dues coses.
En aquell moment jo no tenia cap ganes de perdonar-lo. M’havia humiliat i amenaçat, i el que em molestava també molt és que, en certa manera, la dida havia tingut raó i no hauria d’haver tocat res sense dir-li-ho, encara que només fos per cortesia. Potser és que el coneixia més bé que no pas jo. Però si t’he de dir la veritat, si es presentés l’ocasió, tornaria a fer el mateix.
Es va asseure en una butaqueta que havia apropat; va tenir prou sentit comú per deixar-la a una distància prudencial. Es va escurar la gola i va començar el seu discurs, que intentaré reproduir amb fidelitat. Just perquè en quedi constància.
D’altra banda, jo em vaig fer el ferm propòsit de no obrir la boca per a res. Que no et pensis que no em va costar un gran esforç, però ara amb tu no me n’estaré. Em vaig arreglar, doncs, els plecs de la faldilla i em vaig disposar a escoltar-lo.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dissabte, 31 de desembre de 2022
Dos ojitos le hieren,
dos ojitos,
como puntas de alfileres.
RAFAEL ALBERTI
Aquesta teva mirada
que em descabdelles ara
se m’enfonsa a la cara,
me li clava una estrebada,
mira tan fort que empastifa
l’ésser sentit que sóc.
Volent-te’n tornar una
que et desfaci la nineta,
l’iris, la retina, la còrnia,
que et fongui el cristal·lí,
el nervi òptic, la coroide,
doncs, volent-ho i no podent,
te l’aparto.
dimecres, 30 de novembre de 2022
A mesura que anaven passant els dies, aquell home, en la seva arrogància, em mirava triomfador. Es devia pensar que gràcies a la seva paraula, en nom de Déu, o fins i tot gràcies a les seves qualitats personals, deixant estar Déu tranquil, havia guanyat una feligresa que havia estat prou descreguda, i que a més ara era també prou estúpida per deixar-li quartos.
La dida observava els meus tràfecs i callava. Per primera vegada a la vida jo no sabia llegir els seus ulls. I el que se’m feia més estrany encara era el seu silenci.
Van continuar així les coses durant un temps. No tenia pressa, però sí que sabia quin era el final del camí que havia triat. Era un camí sense retorn. Havia de fer el que calia. Abans, però, havia de sentir de la seva boca el que havia passat.
Un bon dia, a finals d’octubre, i en vista a tenir-ho tot endegat abans no comencessin les pluges i els freds de la tardor, vaig decidir que havia arribat el moment. No volia deixar transcórrer més temps. Vaig anar fins a la rectoria i vaig dir a la Treseta, la majordona, que m’agradaria que el mossèn acceptés de venir a berenar a casa nostra. Sense deixar-li gaires opcions, li vaig dir que la dida i jo l’esperàvem a les quatre a casa. Com que encara feia prou bo, que li digués que berenaríem al porxo.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
Un front advers s’acosta
a plaça Catalunya,
ull de la pertorbació,
ull de l’huracà.
Compendi d’edificis
lletjos i inconnexos.
Allau de persones
diverses i antagòniques.
Tu cicló tropical,
jo vent en espiral
que coincideixen
a l’epicentre:
plaça Catalunya.
La teva mirada
pertorbadora
que topa amb el meu pols
huracanat,
que em nega en un aiguat
de pluges humanes,
que és remolí que m’excita,
que desboca la pelvis,
que injecta marxa sísmica,
que multiplica el caos.
divendres, 30 de setembre de 2022
Per fi vaig poder conèixer la famosa Alèxia de Rocabruna, malgrat que ella, en aquell moment, em va ignorar.
Tots dos es van apartar cap a un racó d’aquella immensa estança, la que hi ha al costat de l’entrada, i mossèn Baldiri la va posar al corrent del que havia passat.
Ella, mentre l’escoltava, no em treia la vista del damunt. A pesar de l’espai que ens separava, podia veure que el seu era un esguard calculador, distant, i no em permetia d’endevinar el procés de la seva ment.
Quan van acabar la conversa es van acostar de nou cap a mi. Ara sí, ella em va allargar la mà, que jo, inclinant-me amb reverència, vaig besar respectuosament. Em va dir amb veu neutra, a l’expectativa del que pogués passar, que fos benvingut al seu monestir. Que anés a descansar mentre ella acabava de parlar amb mossèn Baldiri i que l’endemà ja em faria cridar per decidir quina seria la meva sort.
Tots dos es van apartar cap a un racó d’aquella immensa estança, la que hi ha al costat de l’entrada, i mossèn Baldiri la va posar al corrent del que havia passat.
Ella, mentre l’escoltava, no em treia la vista del damunt. A pesar de l’espai que ens separava, podia veure que el seu era un esguard calculador, distant, i no em permetia d’endevinar el procés de la seva ment.
Quan van acabar la conversa es van acostar de nou cap a mi. Ara sí, ella em va allargar la mà, que jo, inclinant-me amb reverència, vaig besar respectuosament. Em va dir amb veu neutra, a l’expectativa del que pogués passar, que fos benvingut al seu monestir. Que anés a descansar mentre ella acabava de parlar amb mossèn Baldiri i que l’endemà ja em faria cridar per decidir quina seria la meva sort.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimecres, 31 d'agost de 2022
Amb la O faig un tambor
que vol ser com el teu cap:
que no sona amb cap bastó.
Amb la D dissenyo un arc
de corda tensada i corba
que intimida i distancia.
Amb la I tanco una línia
que limito a segment
i et faig finit, un estrip.
Mira com donen joc
les lletres d’aquest mot.
diumenge, 31 de juliol de 2022
Imagino que deus voler saber què ha passat perquè hi hagi hagut aquest enrenou.
El masover, que pel que sembla desconeixia l’ofici dels convidats —que cada vegada t’he de dir que em sorprèn més que uns senzills contrabandistes vagin tan carregats d’armament—, ha vist un caçador furtiu entremig dels arbres que hi ha a tocar de la capella i, en comptes de cridar-li l’alto per foragitar-lo, com faria qualsevol persona normal, ha decidit de clavar-li un tret de bell antuvi. Ni tan sols ha obert la boca per advertir-lo de res. Estigues tranquil perquè no l’ha encertat ni de bon tros.
L’home, de l’ensurt, ha deixat caure allà mateix tot el que duia al damunt: sarró, caça i trampes. Ara s’entén que quan ha vist tot el que sortia de la capelleta hagi arrencat a córrer com un boig, sense ni ajupir-se a recollir res.
De segur que mai més en tota la seva vida, per llarga que sigui, no tornarà a entrar en aquestes terres. Per resumir, que demà per dinar tindrem estofat de llebre.
Ja veus si en són, de fàcils, les coses. Tot té la seva explicació.
Encara que jo espero no tenir gaires ensurts més com aquest, perquè potser el vidu serà ell.
Et deixo, que sento la dida que em reclama i he d’atendre els convidats.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dijous, 30 de juny de 2022
Després de l’ensopegada,
d’un blanc que simula fi,
els colors i les formes
es tornen més previsibles,
difonen certa certesa.
El que ahir era estimberri
ara són camps a través
i vas a més, a més,
a més els prismes,
a més la paciència,
a més el límit del problema,
a més les pupil·les,
que s’eixamplen més,
que xisclen d’alegria,
que taquen l’iris sencer
de tants decibels que projecten.
Ja res espès,
ja res grotesc,
ja res suspès.
Camps a través,
a través, a més.
Ets nena gran que rodoles
en herba multicolora.
dimarts, 31 de maig de 2022
Va partir, doncs, gairebé de negra nit amb tots els petons, les llàgrimes i les recomanacions de la mare, que li va fer prometre que li escriuria molt sovint. I ell diu que ho fa gairebé cada quinze dies. La mare sabia llegir com quasi totes les dones de la seva edat del poble. Quan eren petites havien tingut la sort de tenir una mestra que es preocupava molt d’elles.
En Joan només duia un farcell amb una mica de menjar per a aquell dia i l’endemà, ja que la seva intenció havia estat seguir la costa fins a Sant Feliu. S’hi podia arribar en un dia a tot estirar. Només calia anar seguint els camins de ronda i, en els trossos en què no n’hi havia, no perdre de vista el mar.
Sort de la lluna plena que l’acompanyava. No et pensessis pas que havia arribat gaire lluny, devia ser a l’alçada de la cala Salionç, que és a tocar de Tossa, quan de sobte hi hagué una gran cridòria, seguida d’un parell de trets que li van fer posar tots els pèls de punta. Del mateix espant es va quedar clavat on era; incapaç de fer ni una sola passa.
Aleshores, per acabar-ho d’adobar, gairebé als seus peus, sentí un soroll somort, com d’una bestiola que s’arrossegués. Va acabar de quedar ben esglaiat. Però va poder més la curiositat que l’enteniment i s’hi va acostar per esbrinar què era.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dissabte, 23 d'abril de 2022
Visc en un cinquè pis.
Un ull de l’escala
llarg, bon engolidor
de vertígens, el meu,
que es presta perquè hi llencis
quefarems, traumes, dèries.
Bona claveguera
per residus humans,
però enganyosa.
Quan vols sortir al carrer
baixes un ull que,
de prop, es difumina
i esdevé escalons
mal fets amb barrots
retorcits, amb pols.
I a l’últim replà,
una estora
de problemes llençats
que t’esperen de morros
i de braços plegats:
«¿Marxes o puges de nou?»
«¿Ens prens o ens deixes?»
Et falta llum, vols aire.
Surts amb bosses invisibles
que et fatiguen els braços.
dissabte, 23 d'abril de 2022
Despert del tot, mirant de no moure remor perquè aquell llit grinyolava de mala manera, em vaig girar de costat i vaig quedar de cara a la porta. Vaig posar la mà a sota el coixí per agafar la daga. Era un costum, el de deixar-la-hi, que havia adquirit durant aquell viatge; dormia més tranquil. No se sap mai amb què et pots trobar. Em vaig quedar quiet, amb els ulls entreoberts i el cor bategant desbocat.
Amb cautela, van acabar de girar la clau i la porta es va obrir a poc a poc. Algú va entrar en silenci. Durant un instant, el temps que va trigar aquell algú a tornar-la a tancar, la tènue claror que venia d’una llàntia que hi havia a l’altra banda del passadís em va permetre de veure una silueta retallada, però va ser tan fugaç que no vaig poder distingir res més, ni si era home ni si era dona. Vaig agafar més fort la daga; el cos en tensió, preparat per saltar del llit.
Per fortuna, de vegades tenim un sisè sentit que ens fa encarar les situacions més insospitades amb molta sang freda. Aquest sisè sentit em va fer estar quiet. Qui va entrar se seguia acostant al meu llit, amb pas lleuger, mirant que les fustes del terra no el traïssin. Jo vaig continuar sense moure’m.
La flaire del seu perfum, però, la va precedir i em va fer descobrir qui era l’ombra.
De reüll vaig veure com l’exquisida mà aixecava la flassada i el seu cos esvelt va entrar dins el meu llit. Vaig deixar anar la daga. Es va apropar a mi i em va xiuxiuejar el nom a cau d’orella. Vaig notar el pessigolleig del seu alè, però no vaig respondre.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dijous, 31 de març de 2022
No és que t’odiï perquè sí,
ni que em sobrevingui rancor,
ni que calculi venjances
com la dolenta d’una pel·li
d’aquestes buides que t’agraden.
No, no és res de tot això.
Visc l’odi en la intimitat,
i és només aquesta cremor
que sobreviu a l’estómac,
és només que ara em fan falta
novenes de camamilla,
herbes que m’amoroseixin.
Després em tornaré a llançar
al salat i a les espècies.
dilluns, 28 de febrer de 2022
No recordo com vaig arribar a Santa Cristina d’Aro. Sé que encara no s’havia fet fosc. Un home que anava en carro em va dir que era d’una masia tocant al poble, i em va acompanyar el darrer tros, però no sé ni si li vaig demanar que em portés, o bé em va trobar asseguda al mig del camí i va ser ell qui em va preguntar on anava. Per sort, coneixia en Jaume, el ferrer —ni se’m va acudir de parlar-li de mossèn Lionç— i, com que no havia de fer gaire marrada, em va deixar davant de casa seva. Em va ajudar a baixar del carro. Em penso que si ho hagués hagut de fer tota sola hauria caigut daltabaix. Li vaig donar les gràcies i em vaig girar cap a la porta. Suposo que devia marxar.
Em sentia com si surés, com si els peus no em toquessin a terra; em vaig apropar a l’entrada, la vaig voler traspassar, però la porta era tancada. No sé per què. Ningú no les tanca mai, les portes. Vaig començar a picar amb els punys i a cridar en Jaume amb desesperació. De cop, algú va obrir i vaig anar a parar contra una persona alta i plena; era l’Angeleta, la dona d’en Jaume. Recordo la cara que va fer com si fos ara, com si la tingués al davant, entre enutjada pels cops i els crits que havien irromput a la pau de casa seva, i sorpresa de veure’m allà amb la cara i les mans brutes i esgarrinxades, la roba mig estripada.
El que sí que tinc present és que, abans d’ajudar-me a entrar a casa, va cridar a un vailet que anés corrents a buscar l’avi a la rectoria i que vingués mossèn Lionç també. Però ja no recordo res més perquè per segona vegada en tota la meva vida vaig perdre els sentits.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dilluns, 31 de gener de 2022
Posa el llibre que tens a les mans
a dos metres de distància
i llegeix la frase següent:
La realitat no es pot veure.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
divendres, 31 de desembre de 2021
Tinc una altra notícia per a tu. És diferent, no és tan important com aquesta, però Déu n’hi do.
Abans de dinar, la dida, com que diu que he de menjar per dos —que, si vols que et digui la veritat, a mi em sembla una bestiesa; jo menjo el que tinc gana i no res més—, m’ha fet prendre un got de vi ranci amb un ou a dins. Me l’he begut perquè m’agrada molt i a més feia un munt d’anys que no me’n preparava cap. Diria que des de poc després que vam enterrar el pare. I tot pensant en una cosa i una altra, m’ha vingut al cap el diari de la mare i els fulls arrencats.
Érem totes dues assegudes ben juntetes al banc de la cuina, l’he agafada de bracet i, sense encomanar-me a ningú, li he preguntat què hi deia, en aquells fulls que hi faltaven. S’ha apartat una mica però sense deixar-se anar i se m’ha quedat mirant amb duresa i molt enfadada.
Aleshores ja hi hem estat, que si és que ella no m’havia demanat ben clar que no el llegís, que jo li havia promès que no ho faria, que es pensava que jo tindria més paraula, que de què li havia servit educar-me com ho havia fet. I el que m’havia ensenyat el pare tota la vida sobre l’honor de les persones, eh? Què en quedava, d’això? Com que ja estava mig preparada per a tot el que vindria, perquè en el fons ja ho sabia prou bé, ella, com era jo, que l’acabaria llegint, sort que els havia arrencats. Poc que l’havia errada.
L’he tallada dient-li que tenia dret a saber què hi havia escrit. D’altra banda, perquè encara seguia amb la cantarella, li he dit aixecant una mica la veu per fer-me sentir que jo gairebé no en sabia res, de la mare, tret de les poques coses que ella me n’havia explicat, i en llegir-lo l’havia poguda conèixer una mica més. I jo als meus fills sí que els deixaria llegir el meu diari; no hi havia res que no es pogués saber. I a més, ja era una dona casada i aviat, si Déu ho volia, seria mare i bé podia saber què hi deia, en aquells fulls. Per tant, no creia que m’hagués d’espantar per res.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimarts, 30 de novembre de 2021
Corria.
Corria a tot drap.
Les cames, com fletxes.
Zas, zas, zas, corria.
Corria en el negre
de la nit més dura.
Corria sense llum.
Fanals apagats.
Semàfors espatllats.
Cap llanterna a la mà.
Ni espelmes, ni ciris.
Comerços tancats,
cases barrades.
I corria, corria,
corria per inèrcia,
sense direcció,
esquivant obstacles.
Corria.
Esparracant l’aire.
Espantant els papus.
Amb un boli a la mà.
Corria, corria.
I de cop,
el sol va eclipsar el negre,
tots els llums van encendre’s:
fanals, semàfors,
cases, cotxes, lots.
Un músic de carrer
tocava la guitarra.
Un gos va venir
a fer-me festes.
Un remolí de fulls
se m’anava acostant.
Per primer cop,
vaig mirar el món.
diumenge, 31 d'octubre de 2021
Ara, mentre t’escric, són fora tots dos. Han marxat agafats de bracet i xerrant pels descosits; vés a saber què es deuen explicar. La dida l’ha volgut acompanyar fins al mas, perquè de cop li ha agafat el neguit que havia de recollir unes pintes de banya que són en un dels calaixos on hi ha les coses de la mare. Abans de marxar m’ha dit:
—Amb les pintes, et quedarà la mantellina més aixecada i seràs més bonica. Si no, amb el pes que té, t’esclafaria els cabells i semblaria que t’acabaves de llevar. I potser aquest noi fugiria espantat —el noi en qüestió somreia com un ximple.
I mentre, emocionada, m’abraçava molt fort, ha afegit:
—Així duràs una cosa de la mare i serà una mica com si ella hi fos.
Ha aconseguit que se m’omplissin els ulls de llàgrimes. Sort que ha marxat corrents estirant en Joan de passada.
O sigui que ja ho veus, estimat, demà començo una nova vida. Una vida desconeguda.
Desitja’m que sigui molt feliç i que pugui tenir molts vailets per poder-los llegir tot el que t’he explicat a tu fins ara. Vull que sàpiguen qui van ser els meus pares i la sort que jo he tingut en aquesta vida. I ja vigilaré que la dida no t’arrenqui cap full com va fer amb el diari de la mare. Perquè estic segura que va ser ella qui ho va fer, i jo, encara que no ho sembli, continuo tenint ganes de saber què hi deia. Potser ara que ja seré casada m’ho dirà.
Bona nit.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dijous, 30 de setembre de 2021
dimarts, 31 d'agost de 2021
En Joan parla del mar com si el mar el pogués sentir, com si fos viu i li pogués respondre. Diu que és venjatiu, però jo crec que l’admira perquè és poderós. A més, diu que roba les vides dels pescadors per refer-se del que ells li prenen.
I saps què diu també? Que, en realitat, són les sirenes les que s’enduen els mariners al fons. Pugen a dalt perquè elles no tenen mascles i aleshores, com que no poden criar, s’acabarien totes les de la seva mena. I és per això que se’ls queden.
Quan vénen aquestes dones cau una boira espessa i blanca, molt blanca, que cobreix tota la superfície del mar per no permetre als humans de distingir del cert els seus trets. Tots els sorolls s’apaguen i es fa un gran silenci. És com si l’aigua i el cel fossin d’una peça i es poguessin tallar amb un ganivet. Els mariners tan sols senten amb claredat la veu cristal·lina i preciosa d’aquestes dones que els criden pel seu nom. Els canten cançons que els fan fugir de la raó i els afebleixen els sentits. Si no fos així moririen igualment però d’espant, perquè són lletgíssimes.
En Joan no n’ha vista mai cap, però sap del cert que la meitat de dalt del cos és de dona, encara que esblanqueït i estovat, i que la resta és de peix, gris i llefiscós, cobert d’escates grosses i pudents. Tenen els llavis inflats i les dents esmolades i renegrides. Els ulls somorts són esbiaixats, lleganyosos i gairebé sense parpelles. Els cabells, verds i florits de tant ser sota l’aigua, estan entortolligats amb unes serpetes lluents que no paren de bellugar; això fa que els homes hi fixin la vista i ja no puguin veure res més. És aleshores, quan ja han quedat mig encantats, que elles els fan caure de les barques i se’ls enduen al fons del mar per posseir-los. Així és, diu, com en realitat va morir el seu pare i tants altres homes de la vila: darrere una dona d’aigua.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dissabte, 31 de juliol de 2021
Va, fes que sí i vine a mi fent drecera,
que bufarem l’aixopluc de palla
i farem, junts, una casa de pedra.
dimecres, 30 de juny de 2021
Em vaig quedar uns dies més a casa d’en Jaume i de l’Angeleta. Jo reiterava que havia d’anar a Tossa, havia de parlar amb la mare d’en Joan. Pretenia, a més, pensar que hi estaria bé, vivint amb ella, però no em volien deixar marxar de cap manera i encara menys tota sola. Jo vaig insistir dient-los que no patissin, que la dida viuria amb mi. Ara s’havia d’estar amb sa germana perquè la necessitava, però després ja vindria. De segur que totes dues ens en sortiríem, com abans.
Estava convençuda que la Socors ens acolliria de bon grat i ens ajudaria en tot el que calgués. I qui millor que jo per explicar-li el que havia ocorregut. Qui millor que jo, que havia estimat tant el seu fill i que l’havia acompanyat en el seu darrer moment en aquest món.
Malgrat el que jo els deia, no en volien ni sentir a parlar. El que em calia, ara, era estar tranquil·la i reposar, manaven, i el millor lloc on podia ser era amb ells; ja tindria temps d’anar amb la Socors.
Jo, per més que em diguessin, i això que maldava per comprendre’ls, seguia estant molt neguitosa i sentia la necessitat de ser a casa de la mare d’en Joan. A més, em repetia a mi mateixa, li havia de dir que el seu fill era mort i pensava que ja no es podia endarrerir més; bé ho havia de saber, ella, que el seu fill no era més entre nosaltres.
Tan sols em van permetre de fer el que jo volia quan els vaig demanar que enviessin algú de confiança a buscar la dida perquè em vingués a trobar allà, a casa d’en Jaume i l’Angeleta, i així faríem el viatge plegades.
La dida va arribar el mateix dia, tota espantada. Què hi feia, jo, a Santa Cristina? Com era que l’havia enviada a buscar? I el meu home? Que ens havíem barallat? Havia estat capaç de marxar i deixar-lo tot sol?
Quan va saber que en Joan era mort només plorava, pobreta. Se l’estimava tant. Més que si hagués estat el seu propi fill. I jo no sabia com consolar-la. No podia.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dilluns, 31 de maig de 2021
Un vuit sense set
i un tres sense dos
una u sense te
i una de sense ce
un juny sense maig
un avui sense ahir
un després sense ara
un jo sense tu.
divendres, 23 d'abril de 2021
29 de setembre de 1879
Estimat, sóc feliç!, molt feliç!
Aquest migdia m’he convertit en l’esposa de Joan Aymamí, senyor de Rocabruna. Sona bé, oi?
El dinar fa estona que s’ha acabat però encara hi ha els convidats, la majoria són a taula i d’altres volten pel jardí. Jo m’he escapolit una estoneta. Li he dit a en Joan que necessitava reposar una mica, però no és cert. És que em moria de ganes d’explicar-te tot el que ha passat.
En sentir que tocaven tres quarts de dotze al campanar de l’església, hem sortit la dida i jo de la fonda per anar cap a la capella del mas de Rocabruna; ben pentinades i abillades. Mal m’està dir-ho, però estava preciosa. Teníem prou temps per arribar-hi amb tota tranquil·litat perquè és allà mateix, un cop passat el poble, però jo anava tan a poc a poc que, per no fer tard, la dida gairebé m’ha hagut d’arrossegar. Estava molt amoïnada, pobra. Però és que jo, a mesura que ens hi anàvem acostant, tenia un pes molt gran a l’estómac; només de pensar en aquell passadís i que l’havia de recórrer tota sola se m’enfonsava el món. Ja sé que no té solta ni volta, però no hi podia fer res. Em costava de moure els peus i de respirar.
Fins que al final la dida s’ha enfadat. Eren ja gairebé les dotze al rellotge del campanar de l’església del poble, i ha fet servir aquell to de «val més que no em repliquis».
—Què hem de fer, senyora? Vols plantar el nuvi? A veure on en trobaràs un altre com ell.
—Ai, dida, és que és tan llarg aquell passadís, i tan sola, sense el pare que m’acompanyi...
Ja hi hem estat, ha començat per un «ximpleries, ja ho sabem que el teu pare no hi és i amb això sí que no s’hi pot fer res» i sense interrupció, com sempre, han baixat tots els sants del cel i m’ha deixat de ruca per amunt; aleshores és quan m’ha començat a estirar. Sort que no he plorat, perquè m’haurien quedat uns ulls ben lletjos. Només li he demanat d’aturar-nos una mica, abans d’arribar a dalt del turonet, per treure’ns la pols de les sabates; així m’he pogut asserenar. I ja hem continuat caminant amb tota normalitat.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
divendres, 23 d'abril de 2021
Tinc aquestes orellasses
per escoltar-te més bé.
Tinc aquests braços tan llargs
per abraçar-te més bé.
Tinc una boca així gran
per enraonar-te més bé.
Tinc els ulls grossos i negres
per endrapar-te més bé.
dimecres, 31 de març de 2021
Em vaig llevar i vaig baixar a esmorzar; sentia un gran desassossec. No sabia què faria l’Alèxia en veure’m. Quina seria la seva reacció. En aquell desdejuni m’hi jugava molt, per no dir tot.
Tal com havia passat durant cada dia del nostre viatge, l’Alèxia ja era asseguda a taula. La vaig saludar, com sempre, besant-li respectuosament la mà, i també, com de costum, li vaig preguntar si havia descansat. Va ser una aposta agosarada, ja que existia la possibilitat que s’ho prengués com un insult. Però vaig pensar que seria més prudent no canviar cap dels detalls diaris. Ella, amb la mirada fixa en els meus ulls, també em va respondre amb les cortesies d’habitud.
El meu neguit, en aquell moment, em feia dubtar si l’Alèxia es va adonar que la nit abans fingia dormir, i suposava que sí. També volia suposar que devia haver reflexionat i trobat que havia estat una bona solució. Potser va pensar que sí que dormia o, amb tota certesa, va constatar que jo era un estaquirot i que no valia la pena de perdre el temps amb mi. Això feria la meva estima, però en tot aquell embolic havia estat la millor alternativa.
Vam acabar l’esmorzar, doncs, i vam prosseguir el viatge sense cap entrebanc fins a arribar a casa aquella mateixa nit.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
diumenge, 28 de febrer de 2021
El món, des de la miopia,
es defineix en un borrós
absolutament entranyable;
es deixa estar de subtileses,
és més honest i indefens.
Des de la miopia,
no puc dir-vos cap altra cosa
que no condueixi al jo.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
diumenge, 31 de gener de 2021
Notícies del passat. Capítol ‘XI. Segueixen les explicacions’ (fragment)
«Eren gairebé les set del matí quan em vaig despertar; les campanes van tocar al cap d’un moment. Vaig buscar mossèn Baldiri amb la mirada, el seu llit estava desfet però ell ja no hi era. No li havia pas sentit fer cap soroll, ni en arribar tal com t’havia dit, ni al partir.
Em vaig rentar i arreglar una mica com vaig poder, ja que no hi havia cap mirall. En sortir de la cel·la vaig ensopegar amb una monja menudeta i enrojolada que em venia a buscar per acompanyar-me; la mare abadessa m’esperava al seu despatx. Després de desitjar-li bon dia, la vaig seguir sense dir res més, malgrat que la inquietud em rosegava i tenia, a més, molta curiositat.
Quan vam arribar davant la porta del despatx, que era a l’altre extrem del convent i que donava al claustre, la monja va picar una vegada, molt fluixet, i va fugir passadís enllà tot abandonant-me a la meva sort, sense ni mirar enrere. Jo, en sentir una veu des de dins, vaig obrir la porta alhora que demanava permís per entrar i tot seguit vaig saludar.
L’Alèxia de Rocabruna m’esperava dreta, darrere l’escriptori, al costat de la finestra. No va respondre a la meva salutació però em va mirar fixament, just com va fer la nit anterior.
dimecres, 30 de desembre de 2020
Novembre-desembre
dilluns, 30 de novembre de 2020
Notícies del passat. Capítol ‘I. Les golfes’ (fragment)
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dimecres, 30 de desembre de 2020
Novembre-desembre
Un mes pot ser res
o pot ser massa.
En un mes les parets
se’t poden acolorir
o es poden esquerdar.
En un mes pot passar
que al mapa del teu món
s’esborrin, de cop,
dues capitals.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dilluns, 30 de novembre de 2020
Notícies del passat. Capítol ‘I. Les golfes’ (fragment)
El Telm tenia la carta a la mà. Es moria de ganes de continuar-la llegint. S’havia instal·lat a la sala, al sofà, a tocar de la finestra. D’allà estant podia veure el mar. A la mà dreta només li havien hagut de posar un punt i hi lluïa un esparadrap ben ample; la tenia recolzada damunt la falda. La cama, embenada fins al genoll, descansava en un tamboret. El metge li havia manat repòs durant tres dies; després ja en tornarien a parlar. No era res greu, però li agradava fer l’invàlid, així la Júlia estava més per ell.
Quan, impacient, era a punt de tornar-la a cridar, la Júlia va aparèixer carregada amb dues tasses de te i una bossa de plàstic bastant voluminosa penjant del braç. Amb tota prudència, el Telm va deixar la carta al braç del sofà, ben lluny del camp d’acció de la seva dona, que va dipositar tot el que duia al damunt de la taula de centre i es va deixar caure al sofà, amb tanta força que ell va fer un bot i gairebé li va saltar la cama del tamboret.
―Buf!, perdona’m, és que estic mig morta. Sort que demà ja ve la Charo.
El Telm no va dir res. No calia. Tot seguit va començar un tràfec de tasses i bossa i bossa i tasses: que si agafa, que si dona’m, que si aguanta. La deixava fer. Hauria estat més fàcil que ell hagués aguantat les tasses i ella hagués deixat la bossa al sofà, però no, les coses havien de seguir el seu curs.
Quan ja semblava tot en ordre, la Júlia va decidir que el te cremava i va deixar de nou les tasses al damunt de la tauleta.
Aprofitant aquest moment, el Telm va tornar a agafar la carta. Però encara no havia arribat l’hora. Sospirà amb paciència. La Júlia s’havia posat les ulleres i va buidar el contingut de la bossa al seient del sofà però a l’altre costat d’on era el Telm.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
diumenge, 4 d'octubre de 2020
Arma biològica
No sé si ho saps,
però als meus ulls
hi ha un arsenal
que conté pólvora,
pólvora humana,
per calar foc
a una espurna.
No sé si ho saps,
però els meus dos focus
mai volen treure
bandera blanca,
que el meu blanc és
el teu desig.
No sé si ho saps.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dilluns, 31 d'agost de 2020
6 d’abril de 1880
Bon dia, estimat,
T’he enyorat molt aquests darrers mesos, però era incapaç d’escriure ni una sola lletra; em sentia desolada i estava tan cansada, tan mortalment cansada, que no tenia forces per a res.
El darrer dia que vam ser a Venècia, tal com m’havia demanat en Joan, el vaig acompanyar al cementiri de San Michele. L’illa dels morts.
Mai no et podries imaginar que darrere aquells murs vermellosos, que sorgeixen imponents del bell mig de la llacuna, s’hi pugui amagar tanta tristesa, tant silenci. Tot són tombes i res més que tombes mal arrenglerades i deixades. N’hi ha una infinitat.
A mi em plauen els cementiris petitons; ja sé que et deu semblar una bestiesa, però són més acollidors. No m’agrada tenir la sensació que t’hi pots perdre.
És clar que potser això ja és normal a Venècia, que mai no saps ben bé cap a on vas, ni d’on véns. I, pel que sembla, quan ets mort tampoc. Fixa’t tu que enterren la gent per ordre de la data de la defunció. No ho havia vist mai enlloc. I òbviament, la Costanza era al final de tot del cementiri, amb els darrers estadants, els nouvinguts, a la part més allunyada de l’entrada, que vol dir gairebé un quart de llegua.
Després de descobrir això de les dates, vam haver de donar algunes voltes entremig de les sepultures del mes de novembre, tot intentant localitzar la seva.
Quan finalment la vam trobar jo tenia la intenció de deixar sol en Joan, d’enretirar-me, que fes el que volgués, o que resés el que li vingués de gust. Jo no en volia ser testimoni. Només volia oblidar, fins i tot ignorar el que havia passat. Però en Joan no ho va permetre. Em tenia la mà agafada i no em va deixar marxar, em va fer estar al seu costat. I així vaig poder llegir:
Costanza Scorsa
Venezia 7 febbraio 1853 ― 11 novembre 1879
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
divendres, 31 de juliol de 2020
Quan creia que ja havia oblidat
aquelles dues negrors teves
que et donaven visió i arma blanca
vaig trobar, en un racó de casa,
una bola de borró que amagava
una pestanya teva, rabiüda,
llarga, gruixuda, recargolada.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimarts, 30 de juny de 2020
Diumenge, 20 d’abril de 1879
Bon dia!
Sóc feliç! Estic contenta! Més que ahir, més que cap dia. Ho estic tant que no sé ni per on començar. Si sabessis...
Malgrat tot el que va passar divendres, per fi, abans d’anar a dormir, amb la dida vam fer les paus, però ai, ahir! Ahir va ser pitjor encara que divendres i que cap altre dia que jo recordi. Hi va haver un daltabaix terrible.
Durant el matí vam anar fent. Cap a les dotze, que no hi havia ningú comprant, vaig dir a la dida que tenia gana. Que ja tornava. Vaig marxar acompanyada de tots els vigila què fas; no triguis gaire; que hi ha molta gent, ja saps que tothom ve alhora... Poc s’ho imaginava ella, el que passaria. Para atenció, perquè jo tampoc.
Després de donar un parell de voltes per les parades de menjar, finalment em vaig aturar a la de l’Anicet de ca l’Estrany, aquell xicot de Torroella, el que té la fruita tan bona i tan sucosa. I en voler agafar una poma, el vaig trobar!
Vaig trobar l’amor de la meva vida!
Ell va agafar la mateixa poma que jo. La vam deixar anar tots dos alhora, però ell la va tornar a agafar i galant me la va oferir. Em va dir: «Per a la noia amb els ulls més bonics de tota la contrada.» El vaig mirar amb fixesa i vaig deixar tancar les parpelles, ben a poc a poc. Així va tenir ocasió de veure com en són, de llargues, les meves pestanyes. I jo el vaig desitjar.
En aquell moment vaig decidir que havia de ser meu.
Si calia mataria per ell.
Per fortuna no caldrà perquè mentre dinàvem em va explicar que la seva dona, l’Ermessenda de Rocabruna, imagina tu quins noms, ja feia uns anys que ens havia fet el favor de marxar amb els àngels. I, per tant, escolta bé: és vidu, i ferreny i atractiu. Bastant més alt que jo. Bona roba, distingit. Morè de cabell. Pestanyes llargues, ulls negres i lluents, que guarden uns secrets meravellosos. Llavis petoners de somriure encisador. Les mans són de dits llargs i polits. Els peus, no gaire grans. El seu caminar desimbolt i segur parla de mil aventures que ja t’explicaré.
En Joan, perquè no t’ho havia dit però es diu Joan, em va explicar també que té dues filles i que només són quatre o cinc anys més petites que jo, encara que a mi m’és ben igual perquè són en un convent del sud de França i, per tant, és com si no hi fossin. Diu que l’abadessa és una tieta seva, en realitat una tieta de la difunta, i en té cura. Abans de morir, «ella» ho va deixar tot disposat. Volia que fossin educades com damisel·les i que fessin bons casaments quan fos l’hora. Pel que sembla, això en Joan no ho podia fer.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
diumenge, 31 de maig de 2020
No tinc corda per lligar-te
ni per estirar-te.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dijous, 23 d'abril de 2020
Quan ja s’acomiadaven, endevinant el que volia dir una guspira tan lluent als ulls mullats i petitons de na Candieta, li va assegurar que el dia que anessin a veure Rocabruna, o el que en quedés, que ho farien ben aviat, la durien amb ells. Na Candieta va somriure feliç.
―Si sabessis la il·lusió que me fa!
Ja al carrer, el Telm es moria de ganes d’arribar a casa per donar un altre cop d’ull a aquell plànol tan detallat i també, no cal dir-ho, a la resta de les cartes. Coneixeria més el Joan i potser també hi hauria nova informació de la Maria.
Però la Júlia volia fer una altra cosa encara.
Va dir al seu home que, ara que tot s’havia acabat, li venia molt de gust, com que eren allà mateix, de pujar fins a l’església vella i apropar-se a l’espadat per veure des d’on havia caigut mossèn Claudi. Només seria una estoneta i de seguida anirien cap a casa, que no ignorava que es delia per gaudir del nou tresor. Complaent i pensant que li quedava tota la tarda per llegir, i la nit si calia, el Telm va assentir.
Agafats de bracet, caminant sense cap pressa, van tirar carrer amunt. Bufava una brisa persistent i una mica fresca però agradable. En un no res van ser a l’església, van travessar el caminoi, tal com havia fet la Maria tants anys enrere, per anar fins ben a la vora d’aquella impressionant caiguda vertical. Hi havia més de cinquanta metres fins a arribar a l’aigua.
Les gavines, per no perdre el costum, cridaven i volaven esverades descrivint amplis i desordenats cercles. Encara que un parell, totes blanques, reposaven ben juntes damunt la barana de ferro que actualment hi havia davant el cingle per impedir que els turistes s’hi apropessin massa i s’estimbessin. El Telm i la Júlia, que continuaven amb els braços enllaçats, s’hi van recolzar amb confiança. Les dues gavines no es van moure; els observaven impertèrrites. El Telm se les va mirar de cua d’ull i va reconèixer la més gran ―cada vegada estava més convençut que havia de ser la reencarnació del besavi― i la més petitona ―sense cap dubte havia de ser la Maria. Va estrènyer amb suavitat el braç de la seva dona perquè s’adonés de les gavines. Ella els va dedicar una breu llambregada sense donar-hi cap importància especial.
La Júlia es va apropar més al seu home. Amb la mà lliure, i amb un gest habitual, li va passar els dits pels cabells despentinats per la brisa. Tot seguit la va entaforar a la butxaca de la jaqueta i la va tornar a treure tancada. Amb tota tranquil·litat la va posar damunt la barana. Va prémer el braç del seu home i el va fer girar una mica per mirar-lo als ulls.
El Telm, amb afecte, li va tornar l’esguard i es va emmirallar en aquell color blau, i va pensar en els ulls de la Maria, en el safir de l’Adelaïs, en el blau del mar; que diferents tots plegats. Però un espurneig força conegut, premonitori, el va alertar i el va fer deixar de conjugar tonalitats de blau. Li van venir al pensament, com un llampec, els darrers moviments que havia fet la Júlia des que li havia acaronat els cabells.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dijous, 23 d'abril de 2020
Ha arribat el gran dia:
m’he aixecat cega,
parcialment cega.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimarts, 31 de març de 2020
El teu retorn m’és,
ara, lacrimogen.
La situació m’és
lleganya adhesiva,
brasa a l’òrgan
fotoreceptor,
gratera insistent.
El vermell que m’eres
se me’n va, ara,
endimoniat,
als ulls, i hi fa estralls.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dissabte, 29 de febrer de 2020
12 de novembre de 1879
Ai, estimat, quin ensurt més gran, ahir!
Tot just va ser desar-te que van trucar amb presses a la porta de les nostres habitacions. Quan vaig obrir de poc que no em moro.
En Beppo, l’hostaler, i un altre home que l’ajudava duien en Joan agafat entre tots dos perquè li costava d’aguantar-se dret. Gairebé no em va poder ni somriure. Estava molt pàl·lid i la jaqueta era estripada i tacada de sang.
Em vaig quedar tan esglaiada que no encertava a fer res. Sort que tampoc no em necessitaven. El sentia murmurar alguna cosa que no vaig acabar d’entendre fins que, mirant de no destorbar, em vaig acostar una mica cap a ells i vaig sentir que anava repetint:
―Costanza, estimada, t’ho demano. No ho facis. No ho facis. Ho has d’entendre...
Em vaig apartar com si m’hagués picat un escurçó, però no vaig poder dir res. M’havia quedat muda.
L’hostaler, que no havia vist que fos tan a la vora, li deia:
―I per què hi vau anar? Ja ho sabíeu, el que passaria...
En aquell moment em va endevinar al seu darrere i va callar.
Entre tots dos el van ficar al llit. L’altre home va sortir corrents a buscar un apotecari i l’hostaler em va fer que l’ajudés a despullar-lo. Mentre li trèiem les botes, en Joan continuava murmurant coses que no s’entenien, i l’hostaler li anava repetint, amb el mateix to de veu somort que havia fet servir en Joan: «No digueu res més, signore, calleu.»
Al cap d’un moment, aprofitant que l’altre home era fora i ens havíem quedat sols, vaig dir en veu molt baixa a l’hostaler, per no despertar en Joan, que havia tornat a caure en una letargia estranya:
―Vós que sembla que ho sabeu tot, on ha anat el meu espòs i què ha passat? Digueu-me, qui és aquesta Costanza?
L’home va empal·lidir, però no em va respondre, només va negar amb el cap. M’estava enutjant per moments. Tots aquells jocs de secrets i de fidelitats masculines m’estaven atipant, i molt. Tant, que vaig aixecar la veu repetint la pregunta de «qui és aquesta Costanza?», i vaig despertar en Joan.
―No, no, si us plau... ―va murmurar amb la respiració fatigosa, sense ni obrir els ulls, alhora que una ganyota de dolor li va creuar el rostre i es va tornar a adormir.
Vaig decidir de comportar-me com una senyora i callar. La dida hauria estat orgullosa de mi.
Quan li vam treure la camisa vaig notar que les mans i el cor se’m glaçaven, vaig oblidar el meu enuig i tot el que havia sentit feia uns instants.
Una ferida estranya li creuava l’espatlla, com si fos una urpada. Era un tall lleig i ample, que per sort havia deixat de sagnar, però hi tenia enganxats els estrips de la camisa. Mentre jo deia a l’hostaler que potser seria bo que en comptes d’un apotecari anéssim a buscar un metge, van tornar a trucar a la porta.
Vaig anar corrents a obrir i era l’altre home, que tornava acompanyat d’un vell rabassut que duia un cistell ple de pots i d’ampolles.
Va ser quan es va treure el barret que el vaig reconèixer.
Ni per tot el meu pes en peces de ral series capaç d’endevinar qui era.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
divendres, 31 de gener de 2020
Aquesta liana
no estava estacada
i m’he quedat
al mateix bosc,
amb més mal, encara.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
divendres, 27 de desembre de 2019
(fragment 3 de 3; relat finalista al XVIII Premi Víctor Mora de Narrativa Breu, de l'Escala. 2016)
Els homes renegaven obertament, vociferaven, s’abocaven per la borda, allargant els braços, tirant cordes. La barca s’escorava.
Jo, amb la cara xopa de llàgrimes i amb els ulls encara fortament premuts, endevinava una sirena verdosa, la cua enorme colpejant el costat de la barca amb força i volent agafar el pare per endur-se’l, però no sentia cap cant, cosa que em va tranquil·litzar, a més estava del tot segur que el pare no li voldria mirar els pits. Més asserenat, doncs, vaig començar a prestar atenció al que passava al meu voltant.
Els crits de terra havien cessat, tothom estava pendent de l’aldarull de la barca. El bot de llums s’havia anat apropant sense que ens n’adonéssim. Va ser gràcies a això que el pare va poder trobar el pobre Ramon que boquejava com un rap i que pel que sembla s’havia empassat la meitat de l’aigua de la badia.
Ja a bord, sans i estalvis, els homes els van ajudar a treure’s la roba xopa i els van cobrir amb mantes. Jo, com vaig poder, em vaig desenganxar de la bancada i em vaig tirar damunt del pare que em va abraçar amb força, embolcallant-me amb la manta calentona.
En Ramon no parava de tremolar, i els homes que li havien fet vomitar tota l’aigua salada a força de patacs a l’esquena, la van reemplaçar per aiguardent fins que van veure que es refeia. Aleshores va esbatanar els ulls i va començar a cridar, mig incorporant-se:
—L’he vista! L’he vista!
—Què has vist, noi? —va preguntar el pare per intentar calmar-lo.
—L’he vista! —insistia bramant, els ulls encara fora d’òrbita.
El pare, arrossegant-nos a mi i a la manta, se li va apropar i posant-li la mà a l’espatlla li va repetir la pregunta:
—Què has vist?
—Ella, mestre.
—Qui és ella? —va preguntar el pare.
—La sirena, mestre.
—No existeixen, les sirenes, noi —li va respondre el pare amb veu calmada.
—Us ho juro, patró, per Déu i per tots els sants, l’he vista. Tenia uns pits... —de terra estant va unir les mans per fer-ne la forma, les estudiava i les anava obrint, com per fer la mida més grossa.
Jo me’l mirava amb uns ulls com a taronges. Estic segur que si no hagués estat tan esverat, el pare li hauria aviat un clatellot però es va contenir.
—Doneu-li més aiguardent —va manar el pare mirant-se els homes.
I es va donar el tema per conclòs.
Al cap de no res vam tocar terra. Teníem la meitat del poble allà esperant-nos perquè ja havia corregut la veu que en passava alguna de grossa.
Arran d’aigua hi havia la mare, nerviosa, refregant-se les mans, posant-se bé els cabells, estirant-se el davantal. Recordo que quan el pare, que em duia a coll, em va baixar de la barca ella va allargar els braços per agafar-me però no la va deixar. Només li va fer un petó i la va abraçar.
El pare va deixar els homes recollint els estris, en Ramon en mans del metge, que també s’havia apropat a la platja, i ens en vam anar tots tres cap a casa. Pel camí li explicava a la mare com n’havia estat de valent. M’havia comportat com un home. Com tocava.
—Serà un bon pescador —va dir.
Sort que no m’havia vist engarrotat, enganxat a la bancada i plorant com una Magdalena.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dijous, 28 de novembre de 2019
L’estómac és molt viu.
L’estómac té ull clínic:
l’estómac pot sentir-te
molt abans que jo et vegi.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
divendres, 25 d'octubre de 2019
(fragment 2 de 3; relat finalista al XVIII Premi Víctor Mora de Narrativa Breu, de l'Escala. 2016)
Anàvem en colla i això, vulguis que no, feia fugir una mica la solitud i la negror de la mar. A tots aquells homes, incloent-hi el pare, però, els agradava la mar i el seu ofici; vés a saber, potser perquè no coneixien altra cosa. Un ofici molt dur i sovint desagraït. No sempre obtenien una recompensa a canvi dels seus grans esforços; hi havia dies que no pescaven ni un peix per posar damunt la taula. Per sort la mare era una dona de recursos i sempre se’n sortia sense fer-ne cap drama.
Aquell meu primer dia mai ningú no s’hauria pogut imaginar com va anar tot plegat, perquè de sobte quan els homes ja havien acabat de fer la cinta, va baixar una boira de les que ho fan desaparèixer tot i vam quedar aïllats.
El silenci era tan immens que només molt de tant en tant se sentia la remor somorta que feia l’aigua en picar contra el costat del bot de llums, i això que era prou lluny, i jo cada cop em sentia més perdut, més sol perquè el pare estava per la feina.
Un dels ajudants del pare, en Ramon, tampoc no semblava massa content, anava remugant molt fluixet mentre observava l’aigua. El pare, que es va adonar de la fascinació amb què me’l mirava, em va dir que passava el rosari per allunyar la malastrugança. Jo hauria jurat que eren renecs el que passava, però mai no hauria gosat de contradir el pare.
En Ramon era menut, la pell colrada com tots ells, el sol i el vent no tenien pietat de ningú, per més jove que fos, cabells negres i uns ulls verds ametllats que feien que totes les mosses li anessin al darrere; devia tenir uns 18 anys aleshores. Vaig saber després que son pare s’havia negat feia un parell d’anys. Havia desaparegut en una boira com aquella i mai no l’havien trobat, d’aquí el desassossec i els renecs, bé, el rosari.
Per al meu desconsol, la boira era cada vegada més densa i gairebé no ens veiem les mans, jo me les apropava fins a tocar el nas i ni així. Tot d’un plegat els de la colla sense dir una paraula, només amb un xiulet del pare, es van posar d’acord i van començar a recular, a rem, seguint els crits d’alerta dels homes que eren a la platja i que els servien de guia.
Estava tan espantat que em vaig ajeure a la bancada i amb els ulls tancats ben fort m’hi vaig agafar com si m’hi anés la vida, estava segur que mai més no tornaria a tocar terra, ni a veure la mare, ni els amics, ni tampoc tornaria a escola.
No entenia com els homes pensaven arribar a la platja, a les palpentes, sense perdre’s en aquell mar que gairebé no es movia, però malgrat tot a poc a poc s’hi anaven apropant perquè els crits se sentien més a la vora.
Anàvem fent, quan es van començar a sentir uns sorolls llefiscosos a tocar del costat de babord, els homes van emmudir, si s’hagués pogut veure res estic segur que s’haurien buscat amb la mirada, tot seguit un lleuger balanceig ens va fer anar d’una banda a l’altra, durant un breu espai de temps; va tornar la calma.
Inesperadament, sense cap mena d’avís, la barca va rebre una forta trompada i es va aixecar més d’un metre enlaire i tots aquells homes fets i drets van xisclar com mossetes aterrides, jo vaig estar a punt de perdre la meva àncora però vaig aconseguir mantenir-me ferm.
Quan va semblar que tot tornava a la normalitat, vam patir una altra envestida que ens va aixecar encara més amunt. Aquest cop el crit va ser només un, espaordidor, seguit del soroll que fa una cosa pesant en caure a l’aigua, una mena de patatxap que l’he recordat tota la vida.
—Home a l’aigua! —va bramar algú.
—En Ramon! —va cridar el pare—. No sap nedar.
Va engrapar una corda, se la va lligar a la cintura i es va tirar a aquella aigua glaçada, llefiscosa i immensurable. Vaig començar a plorar en silenci pensant que desapareixeria per sempre, però sense deixar-me anar per a res de la bancada.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
diumenge, 29 de setembre de 2019
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
No hi puc veure.
No em puc veure.
Tinc una nosa.
Duc una llosa:
vida inflamada.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dissabte, 31 d'agost de 2019
(fragment 1 de 3; relat finalista al XVIII Premi Víctor Mora de Narrativa Breu, de l'Escala. 2016)
Després d’haver passat la tarda al casal, tornava tot passejant cap a sopar i en arribar al Port d’en Perris em va venir al pensament la matinada del tres de maig del 42, era com si en aquell precís instant estigués baixant les escales de casa i anés caminant cap a mar. Tot i que érem a la primavera el fred era intens, la humitat, tan apegalosa que gairebé no deixava ni respirar. Mig adormit anava agafat a la mà del pare, gran i plena de durícies; una mà forta, aspra, colrada pel sol.
El pare estava molt content i mentre baixàvem pel pendent m’anava explicant què faríem; anàvem al seitó amb la teranyina. Resplendia, aquella nit seria el meu bateig de mar. Jo, en canvi, estava força espantat, el mar em feia més por que goig i encara més de nit, amb aquella foscor immensurable plena de misteri, l’aire glaçat i totes les històries de la vora del foc que als avis tant els agradava d’explicar les nits d’hivern.
Unes històries que parlaven de les sirenes que feien embogir els homes amb els seus cants, i quan badaven, amb la boca ben oberta, els pits que s’endevinaven a ran d’aigua, elles feien un salt aguantant-se dretes damunt l’enorme cua, els estiraven de la barca i els feien caure a mar perquè les acompanyessin als seus palaus de les profunditats.
Encara no hi ha ningú que sàpiga què els devien fer als pobres mariners que sucumbien a la seva crida, perquè mai no n’ha tornat cap.
Abans de sortir de casa, la mare, que sabia de les meves pors perquè jo ho somiava sovint i pel que sembla parlava en veu alta, li va tornar a dir al pare:
—Ignasi, n’estàs segur? Mira que el vailet és molt petit, que només té set anys, i si cau de la barca? Mira que és molt fosc, i si s’ofega?
Me la vaig mirar agraït, amb una certa esperança que el pare cedís però no gosava demostrar-ho. Això de la por i les ganes de fugir no feia per a un home.
—Noia! Para de rondinar. La primera vegada que jo vaig sortir amb el pare tenia la seva edat i encara sóc aquí i no vaig caure pas de la barca.
Au! Tingues un bon esmorzar preparat que quan tornem estarà mort de gana.
Em vaig abraçar a la mare com si fos la darrera vegada que ho feia, però vaig seguir el pare perquè sabia que no hi havia cap més remei, era el que tocava, i amb les coses que “tocaven” el pare no feia mai cap mena de concessió. També estava segur que no deixaria que em passés res. Ell em defensaria de les sirenes i de qualsevol altra bestiota amb escates que ens volgués atacar.
Quan vam arribar a la Punta on ens esperaven els companys, el pare els va tornar a explicar que aquella era la meva primera sortida, com si no ho sabessin, com si no els ho hagués estat repetint cada dia des de feia un mes, però ell era feliç així. Els altres somreien amb complicitat amanyagant-me i donant-me ànims, perquè qui més qui menys em coneixia des que vaig néixer i sabien que la mar, jo, sempre me la mirava de ben lluny.
I allà érem, dalt de la barca i mar endins. Quin aire més gelat! Quina sensació més poc agradable! És com si hores d’ara, en recordar-ho, se m’hagués de glaçar de nou la cara perquè aquella nit vaig acabar per no sentir-la.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dilluns, 29 de juliol de 2019
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
El teu camp de visió
ja no m’inclou.
Quedo fora de joc,
exclosa del teu cercle.
Ni de fluorescent.
Ni fent cridòria.
Ni a cuixa viva.
Des de l’extraradi
mastego odi,
enginyo rancor.
El «no» em cou.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
diumenge, 30 de juny de 2019
S’havia acabat i la besàvia l’havia deixat amb la mel a la boca. Com li podia fer allò? I després què? Què havia passat, després? Perquè no s’acabava de creure que la Maria hagués «menat una vida tranquil·la», com deia ella. De la manera com era, s’hi jugaria el que fos que no havia estat així.
Mentre pensava en tot això, el Telm era assegut en una cadira de la cuina, on havien arribat amb penes i treballs ell i la crossa, i observava com el plat del seu dinar s’escalfava girant a poc a poc dins el microones. La Júlia encara no havia tornat.
Ben mirat, havien estat dos dies ben estranys.
Primer a les golfes havia quedat mig estabornit de la patacada, i tallat i masegat amb tot el que li havia caigut al damunt. Després aquella gavina blanca, que cada vegada el feia pensar en coses més estranyes. Fins i tot si no devia ser la reencarnació d’algú en ocell. No li estranyaria gens que fos el Joan, tan gran i, sobretot, amb aquella mirada tan penetrant.
I ara la feinada que se li girava, després d’haver llegit el diari, per donar compliment al desig de la besàvia de descansar al costat del seu home. No li quedava altre remei, sabia que si no ho feia no pararia de donar-hi voltes, es convertiria en una obsessió i no podria ni dormir.
A més, de segur que a la Júlia, quan ho sabés, la faria feliç que els besavis estiguessin tots dos junts. I la veritat és que a ell també li agradaria. En aquestes coses, encara que no ho volgués reconèixer en veu alta, coincidia plenament amb la seva dona. Per tant, entenia perfectament la voluntat de la Maria: un ha d’estar a gust allà on és, malgrat que sigui mort, perquè vés a saber... Encara que posar-se a moure papers ja era una altra història, sempre l’havia atabalat; se li feia una muntanya i la bona voluntat se li afeblia.
D’altra banda, i sense cap discussió possible, el que trobava més xocant de tot era el descobriment de la condició dels seus avantpassats: el besavi, assaltacamins, i la besàvia, matacapellans. No estava gens malament per a un matrimoni sol. En realitat, com havia dit la tieta Alèxia i abans el dottore Leandro, estaven fets l’un per l’altra.
En tot cas, se sentia força atret pels besavis.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
divendres, 31 de maig de 2019
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
L’explosió de la magrana,
l’olla que para la sang,
els llavis catàrtics,
la discreció del gallaret,
la fúria d’un cel rogent,
llenceria de cap d’any,
la piruleta Fiesta,
l’autobús típic anglès,
el robí de casa bona,
el líquid de les venes,
el dacs que pinta el teulat,
l’escalfor de les galtes,
la sang del drac en flor.
Sigues com siguis,
però sigues vermell.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
dimarts, 23 d'abril de 2019
Amb un gest habitual, el Telm li enretirà un ble de cabells, que sempre era a punt d’entrar-li dins l’ull esquerre, tot acceptant les seves disculpes amb una mirada, però li va treure la mà de la cama amb un moviment ferm.
―A veure? No és cap nom. Hi diu: la teva mare.
―La teva mare? I qui era, aquesta?
―Mm... Deixa’m pensar. Ja està. Ja ho tinc. La seva mare era la Lluïsa. No, no, que la Lluïsa era la seva dona, la meva àvia. La mare del Sebastià era la Maria Claravall, la meva besàvia. No havia nascut pas a Tossa, em penso que era de l’Empordà. Una dona forta, d’empenta. Deia la mare, la meva, que tenia tota la que li faltava al seu fill, o sigui el meu avi Sebastià.
―Una mica rarets, a casa teva. Mira que deixar una carta al fill. I l’altre que no l’obre.
El Telm no li va fer ni cas, estava tan avesat a aquella mena de comentaris, que era com si ni els sentís. Mentre la Júlia parlava, ell ja havia fet saltar el lacre morronós que tancava el sobre. Per no tacar res de sang li va donar a la Júlia, que amb molt de compte va treure’n uns fulls esgrogueïts. Li passà el primer al Telm, que començà a llegir en veu alta, lentament. Era una lletra difícil i la tinta, molt esvaïda.
Tossa, 10 de juliol de 1925
Estimat fill meu,
Quan trobis aquesta carta, jo ja seré morta i ben morta.
―Quina barbaritat! Mira que començar la carta dient-li això. Ja t’ho deia, jo, que sou rarets a la teva família ―va dir la Júlia mentre li acaronava amb suavitat el peu―. Estigues tranquil, però, que tu te’n salves. Au, va, segueix.
De petit sempre vas mostrar molta curiositat per saber del teu pare. Recordo totes les teves preguntes com si et tingués en aquest mateix moment davant meu; em miraves amb aquell esguard tan semblant al del meu estimat Joan que el cor se m’encongia.
Mare, que ha marxat molt lluny, el pare? Que ha anat a Amèrica? Quan tornarà? I per què no ens escriu mai? Que no ens estima? Que m’hi assemblo, al pare, jo?... Com et podia dir que eres igual que ell?
―Pobre nen. Quin patir, no? I per què no li devia dir res, la seva mare? Quina dona més estranya, la Maria aquesta.
―Júlia.
―Sí?
―Està marxant el sol del terrat i comença a fer fred. També m’està fent molt mal el turmell. Gairebé podries recollir tot el que hi ha per terra. Mira que no hagi quedat res al calaix i podríem anar tirant cap a casa. Després de dinar ja ho mirarem tot.
―D’acord, però abans anirem a cal metge. I ja m’explicaràs on ho poso.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dimarts, 23 d'abril de 2019
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Com les gotes d’oftalmòleg,
la teva imatge:
m’entra pels ulls,
s’escampa pel nas,
va a parar a la boca.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
diumenge, 31 de març de 2019
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Fitar més enllà:
lògica global,
sistemes, formes,
llei universal,
mètode precís,
sublim teoria.
El món a l’engròs.
Mirar enllà.
Només enllà.
No veure’m.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
dimecres, 27 de febrer de 2019
16 de novembre de 1879
Bona tarda, estimat,
Per sort, en Joan ja es troba força més bé. Al migdia fins i tot s’ha llevat una estona però segueix dormint durant moltes hores. Suposo que li deuen fer efecte aquelles herbotes que li va manar el gripau. I jo, mentre li faig companyia, aprofito per explicar-te el que m’ha passat avui.
Aquests dies no t’he dit res perquè he estat molt enfeinada tenint cura d’en Joan, encara que cada tarda després de dinar he sortit a fer una volteta —vaig fins a la plaça de San Marco i torno— perquè ja començava a estar més que tipa d’estar tancada tant de temps entre aquestes quatre parets.
Aprofitant que és diumenge, al matí li he dit a en Joan que sortia per anar a missa. No calia que m’acompanyés ningú. Aniria per allà a la vora. Després, li he demanat a en Beppo que li donés un cop d’ull de tant en tant per si necessitava res, que jo seria fora un parell d’hores, i li he dit el mateix que al meu home: que anava a missa.
En realitat, com ja et deus imaginar, he anat a veure on era el Palazzetto Arcanus, i si per casualitat descobria qui era aquesta Costanza i quina cara feia. L’havia de veure.
El dia s’ha aixecat rúfol i, malgrat que m’he abrigat força, Venècia és tan humida que el fred t’entra fins al moll dels ossos. Si les hagués tingudes, m’hauria posat més coses al damunt.
En sortir de la fonda he travessat la plaça de San Marco i he tirat pel carrer Dei Fabbri, que em penso que és un dels més rectes de tot Venècia, per anar cap al Rialto. M’havien explicat unes dones, que ahir a la tarda em vaig trobar quan vaig sortir a fer la volta, que el palauet és a l’altra banda del pont del Rialto, a tocar del carrer Dei Cinque. Quan he passat pel mercat m’ha envaït la tristesa; que diferent de l’altre dia! Avui era del tot buit, gris i silenciós. Només se sentia el soroll de les meves passes repicant damunt les lloses.
Mentre caminava ha començat a caure una boira espessa que encara em feia més difícil de localitzar aquell carrer. T’he de confessar que m’ha posseït la por. Por de trobar-me vés a saber què. No parava de donar voltes a la història del pobre Alessandro i el seu vagar etern pels carrers deserts.
He hagut de caminar força estona i, fent-me entendre com he pogut, he demanat a les poques persones amb qui m’he topat que em guiessin, fins que he aconseguit localitzar el palau. És entre dos carrers d’aquests tan curts i estrets que donen directament al Gran Canal.
Quan he girat la cantonada, a part del fred que sentia, m’he quedat més glaçada encara. Mai no m’hauria pogut imaginar de veure un espectacle tan lúgubre entremig de la boira. Per acabar-ho d’arrodonir, només ha faltat que les campanes d’una església propera comencessin a tocar, a poc a poc, molt a poc a poc.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dimarts, 29 de gener de 2019
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Quan era petita
no podia pensar
que pogués existir
un mal fort sense sang.
Quan era petita
plorava per un tall,
una pelada, un nyonyo.
Quan era petita
volia una tirita,
bufa, bufa, un manyac,
i ia tà, em curava.
Ara, quan sóc gran,
rebequejo amb un mal
que no sagna ni el calmen
gotes de mercromina:
els teus ulls fugitius.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
diumenge, 23 de desembre de 2018
Rocabruna, 20 de juny de 1885
Per fi!
Per fi tinc una bona notícia per explicar-te després de tant de temps.
Estic prenyada!
Em pensava que no m’hi tornaria a quedar mai més.
Després de gairebé sis anys de matrimoni, ja era hora!
En Joan està contentíssim. Necessitava una satisfacció com aquesta, i jo també.
* * *
En certa manera ja n’ha tingut d’altres, d’alegries, però no és el mateix. L’any passat va casar la filla gran amb aquell terratinent que li havia buscat l’Alèxia, el de tocant a l’abadia. Malgrat que està carregat de duros, té una bona casa i es faran amb un munt de gent important dels encontorns, jo no el voldria per res del món, aquell home; se’l veu malcarat i antipàtic i et diria que no gaire net, però amb sa filla fan prou bona parella, són ben iguals tots dos; excepte que he de reconèixer que ella és molt polida. A cadascú el que li pertoca.
Vam haver d’anar a casament. Els van permetre de fer la cerimònia a l’abadia en comptes de fer-la a l’església del poble. D’habitud diu que es necessita una dispensa especial de l’autoritat eclesiàstica, però en aquest cas no va ser necessari perquè, al cap i a la fi, aquell indret fins aleshores havia estat la llar de la núvia.
En Joan en donar la filla al nuvi es va entristir, no perquè perdés de vista la filla, que en el fons em sembla que li era ben igual, sinó perquè no hi havia l’Alèxia. La veritat és que jo també la vaig trobar a faltar; era molt alegre malgrat les peculiars sortides de to i aquell sentit de l’humor tan seu.
* * *
Del que et deia abans, la dida, la dida està boja d’alegria perquè serà àvia; no se’n sap avenir. I el cert és que serà la millor que el meu fill pugui tenir. Aquest i els que Déu ens vulgui enviar.
Pel que fa a mi, doncs tinc una mica de por que no em passi com la primera vegada i el pugui tornar a perdre, encara que entre tots dos em tenen ben contemplada. No em deixen fer res. Ja m’agrada que estiguin per mi, però voldria poder fer més coses, no sentir-me observada tot el dia. Voldria continuar anat fins a la platja i caminar per la sorra una miqueta, sentir la fredor de l’aigua als peus. Vull asseure’m una estona a la vora i sentir com trenquen les onades, vull sentir l’olor de la sal i del mar. Necessito veure’l de prop. N’estic com enyorada.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dijous, 29 de novembre de 2018
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Si hi ha cossos que et miren,
cantonades que et fiten,
tons càlids que et perceben,
arbredes que et contemplen,
clàxons que t’esguarden,
energia que et guaita,
carretera que et veu,
és que hi ha unes parpelles
que tapien l’angoixa,
que altres ulls et travessen,
que la lluna que duus
a dins des que vas néixer
encapsa melancolia,
emet llum platejada,
té en compte el que hi ha a baix.
Si et sents una mica cosmos,
és que avui aquesta lluna
et reconcilia amb la terra.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimecres, 31 d'octubre de 2018
Tossa, 21 de juliol de 1886
Estimat, quanta tristesa!
Mai m’hauria imaginat que la dida pogués tenir raó quan deia que la felicitat és cosa d’un instant. La deixava dir sense fer-li gaire cas. T’he de confessar que com gairebé sempre.
Em pensava que aquesta frase formava part de tota la rastellera de dites i de desgràcies que guardava emmagatzemades en algun racó del seu cervell i que, tot sovint, t’etzibava sense més ni més.
Quan en vaig haver d’aprendre el significat, em vaig adonar també que mai més no la podria recuperar, la felicitat. I sí, és cosa d’un instant: un instant ets feliç, ho tens tot, i l’altre, l’altre algú t’ho ha pres. T’ho ha pres tot. T’ha destrossat la vida. I mai més ben dit.
Va passar de la manera més sobtada.
És com si tingués els records d’aquell dia tancats dins d’una capsa de vidre, recoberts per un polsim estrany; sense color.
Érem a finals de juliol, tal dia com avui, ara fa un any. Els masovers havien anat fins a no sé quin poble per comprar uns caps de bestiar. Havien demanat a en Joan que els deixés els cavalls; així en farien més via. La dida estava passat uns dies a Castell d’Aro amb l’Anneta, la seva germana, que feia poc que havia quedat vídua i necessitava companyia.
Al mas només hi érem en Joan i jo. Jo em sentia prou lleugera per ocupar-me de les coses. Només estava de tres faltes, la panxa gairebé ni se’m notava i em trobava força bé.
El dinar ja era a punt, però a en Joan, abans d’entaular-se, a l’estiu, li agradava d’asseure’s al banc del pati del mas per contemplar el mar i beure una mica de cervesa, i a mi m’agradava de fer-li companyia. Jo, de cervesa, no en bec perquè la trobo molt amargant.
Se’l veia feliç i tranquil allà assegut, a l’ombra d’una morera. La camisa blanca entreoberta, els cabells eren potser un pèl massa llargs però li estaven molt bé i eren tan negres com sempre ―després de tots aquells anys jo el seguia trobant bell. N’estava tan enamorada com el dia que el vaig conèixer. Va anar per aixecar-se però li vaig dir que ja hi baixava jo, al celler, a buscar la cervesa; l’havíem de tenir allà perquè deia en Joan que si no es guardava en un lloc fresc es feia malbé. M’ho va agrair amb un somriure i jo li vaig fer un petó.
Vaig arrencar a córrer i com sempre em va renyar; havia d’anar amb més compte, que no fos que caigués. Jo vaig riure.
Ja amb la gerra a la mà i mentre pujava les escales, anava pensant que, encara que faltés molt de temps perquè naixés el vailet, seria bo de començar a pensar quin nom li posaríem; també hauríem de buscar un nom de nena. Ell deia que li era igual si era nen o nena. Si era nena, se l’estimaria més encara perquè seria com jo. Però estic segura que ho deia per dir, perquè als homes sempre els agraden més els xicots.
Era a punt de sortir al pati; com que en Joan ja em quedava a la vista, vaig aixecar la veu i vaig començar a dir-li això dels noms.
De sobte vaig sentir un tret. Vaig emmudir.
Un tret que va estripar la calma del migdia. Un soroll sec. Esfereïdor.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
diumenge, 30 de setembre de 2018
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
A l’esquena hi duc un farcell
abundós, però lleuger i fràgil,
un farcell que empara i empeny,
un farcell amb lletres i ulls,
tot d’estris d’expressió
i de comunicació:
vitamina del dedins.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
divendres, 31 d'agost de 2018
Tamariu, a tocar del mas de Rocabruna, 28 de setembre de 1879
Ja falta poc, estimat.
Demà em caso!
M’agrada tant dir-t’ho. Em fa sentir com unes pessigolletes a l’estómac.
No et pensis, que també estic una mica espantada. Tan bon punt el mossèn ens hagi beneït, vindrà el senyor notari i jo vendré casa meva. Diu en Joan que seria una despesa mantenir-la, i com que no hi seríem mai es malmetria, i que donar-la en lloguer és una mala cosa. Tot serien maldecaps; a més, és massa lluny d’aquí, del que a partir de demà serà casa meva.
Al mateix temps en Joan farà testament, ja ho té tot ben pensat i a punt. El mas i tot el que hi ha a dins és seu. Vol que si mai falta sigui meu, perquè jo ho he deixat tot per estar amb ell; li sembla just que sigui així. Les seves filles no necessiten res perquè la mare els va deixar les altres propietats. A més, ell i jo també en tindrem, de fills, i han de viure segurs. S’adona que és molt més gran que jo i no vol ni imaginar que poguéssim passar misèria.
Era mentre dinàvem tots tres que em deia això. La dida va fer un sospir d’alleujament tan gran que en Joan es va ennuegar i de poc que no va caure de la cadira, de l’atac de riure que li va agafar.
Vendre casa meva m’entristeix, perquè en certa manera allà queden els pares, encara que totes les seves coses ja són al mas d’en Joan. Ell va voler que les hi portéssim perquè així no em faria tant la sensación que ho deixava tot enrere. Les hem posades en una habitació molt gran del segon pis, la que havia estat la de les nenes i des d’on es veu el mar. També hi ha l’escriptori de la mare. L’hem posat a tocar de la finestra, tal com era a casa, perquè jo et pugui seguir explicant coses mentre miro el mar i no em senti que sóc en un lloc estrany.
A banda d’això, sóc feliç. Jo me l’estimo molt, en Joan, i tinc ganes de ser sempre al seu costat. La dida vindrà a viure amb nosaltres, no em puc imaginar la vida sense ella. És com si fos la meva mare. En Joan també se l’estima i ella n’està molt; no para de seguir el meu promès amb la mirada. Saps què li agrada dir a tothom que la vulgui escoltar? «Jo, en veure’l, ja vaig notar alguna cosa als ossos», aquí gira els ulls en blanc. «Déu, quin home més ben plantat! Ho ha sabut fer bé, la meva nena. I com se la mira; tant de bo jo n’hagués trobat un així», aquí sospira molt fort, com sempre.
I després d’un munt més de floretes cap a en Joan, sempre acabava dient que, si n’hagués trobat un com ell, jo podia tenir per ben cert que no m’hauria aguantat durant tots aquests anys, ni a mi ni a totes les meves impertinències. A més, el que va arribar a patir ella aquell dia a Sant Feliu per culpa meva no ho sap ni ho sabrà mai ningú. I gràcies podien ser donades a Déu Nostre Senyor que havia acabat tot bé. Pel que sembla, en Joan no hi havia tingut res a veure. Ell no fa mai res mal fet.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dilluns, 30 de juliol de 2018
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
He decidit treure’m les lents,
no veure-hi més enllà del nas
i percebre tota la resta
amb objectiu desenfocat.
Em quedo, així, amb el pensament
i una única habilitat: escriure.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dissabte, 30 de juny de 2018
Masnou d’Aro, 21 de març de 1878
Bon dia, estimat, et saludo.
A mi encara no em coneixes, però tu ets el meu present d’aniversari. Em dic Maria Claravall i Llofriu i demà passat, si Déu vol, faré setze anys.
Si sabessis tot el que ha passat després de dinar, diries que una fada es passejava per l’habitació de la mare. Per començar, he trobat un tresor, però no l’he pogut obrir perquè la dida no m’ha deixat.
La mare va morir quan jo vaig néixer i des d’aquell dia el pare va tancar l’habitació. De tant en tant, la dida la netejava i prou. A mi no m’hi havia deixat entrar mai, encara que quan ell marxava de viatge, i la dida feia la migdiada, jo agafava la clau, que era amagada en un calaixó de l’escriptori del pare, i hi entrava. Només una estoneta, perquè la dida només que senti caure una agulla, com diu ella, es desperta, i suposo que s’hauria enfadat si m’hi hagués trobat a dins. Més que res perquè diu que s’ha de ser obedient.
En realitat, no sé per què no m’hi deixava entrar, el pare. Potser tenia por que no trenqués alguna cosa. Però jo no tocava mai res. No perquè no en tingués ganes sinó perquè no s’adonessin que hi havia entrat.
M’asseia a la cadira del costat del llit i mirava per la finestra. La vista és preciosa. Al lluny es veu el mar i entremig hi ha boscos de pins; són com un altre mar però de color verd intens. Com m’agradaria de viure-hi a prop. Però no pot ser.
Quan vaig als mercats de la costa, si ho demano moltes vegades a la dida, per no sentir-me, m’acompanya fins a la vora i em deixa que em mulli els peus una estoneta, no tanta com jo voldria. Sempre pateix perquè no vingui ningú i em vegi amb les faldilles arromangades, perquè diu que si em veiessin no em casaria, i ves tu quina creu haver-me d’aguantar tota la vida.
D’avui en vuit farà sis mesos que el pare és mort i, encara que gairebé no hi era mai, el trobo molt a faltar. El pare era comerciant, i va ser en tornar d’un dels seus viatges que es va posar malalt. Diu el metge que van ser unes febres foranes les que se’l van endur.
Va estar delirant gairebé quinze dies. Deia que hi havia una gent estranya, uns homes que li demanaven pa i ell no en tenia. Patia molt perquè si no els en donava li deien que se l’endurien. Nosaltres prou que n’hi portàvem, però aleshores deia que aquell pa no el volien, aquells homes. Era molt trist. I al final ens va deixar. Ningú no hi va poder fer res, encara que fins i tot vam avisar un metge de la Bisbal.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimarts, 29 de maig de 2018
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Contra fums
que et vulguin fer recaure,
contra agulles
suïcides de Iocasta,
contra grateres
i esparrecs cardíacs,
col·liri.
Nombroses propietats.
Apte per tothom.
Posologia fàcil.
Sense recepta mèdica,
ni contraindicacions,
ni precaucions,
ni efectes secundaris,
ni intoxicacions.
Si veus en gris
i aspires a l’iris,
col·liri.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dilluns, 23 d'abril de 2018
Venècia, 11 de novembre de 1879
Ciao, caro,
Per sort, al darrer moment vaig decidir de posar-te a les alforges. Com m’ho hauria fet després, si no, per poder-te explicar tantes i tantes coses com he arribat a veure?
I si, he dit alforges perquè hem fet tot el camí a cavall. Els primers dies, quan baixava de l’euga gairebé no podia ni posar-me dreta, perquè has de saber que jo en ma vida no havia muntat a cavall. Després m’hi he anat acostumant i fins i tot m’ha agradat.
Ja fa uns dies que vam arribar a Venècia. Era d’hora al matí. Vam deixar les cavalleries en unes quadres a terra ferma. Tot seguit vam pujar en una barqueta, com un llagut. En Joan i jo ens vam asseure al mig, l’un al costat de l’altra, i un home anava remant assegut al darrere nostre. Allò encara que la mar no era gens arrissada, es movia com una mala cosa i jo em vaig agafar ben fort a en Joan i al costat de la barca.
Quan ja feia una estoneta que navegàvem, en Joan em va demanar de tancar els ulls. No et pensis que em va fer cap gràcia, però hi vaig accedir.
Al cap d’uns minuts, que em van semblar una eternitat, en Joan em va dir que els podia tornar a obrir. Ho vaig fer tot aixecant-me al mateix temps. Lentament. Déu meu! Quina emoció! Quanta bellesa!
Navegàvem per un canal molt ample i d’aigües tranquil·les. El que vèiem era grandiós. Tant, que gairebé no sé ni com explicar-t’ho.
L’encant de la claror del matí reflectint-se en aquelles construccions immenses i bellíssimes que hi havia a banda i banda del canal, que alhora es repetien talment com si les aigües fossin un mirall, em va fer caure les llàgrimes.
No sabia ni què em passava. En Joan també es va commoure de veure que m’havia agradat tant, al mateix temps que intentava fer-me seure de nou perquè no es tombés la barca, ja que ens havia anat de ben poc quan jo em vaig aixecar.
Sabia, perquè el pare m’ho havia explicat, que Venècia és un conjunt d’illes i que gairebé no hi ha carrers. Hi ha canals, i per moure’t d’una banda a l’altra has de travessar un pont, si és que n’hi ha, o bé has d’agafar unes barquetes anomenades gòndoles. Els venecians fins i tot les tenen amarrades a la porta de casa, com aquell que hi té el cavall. Encara que t’he de dir que, malgrat totes les edificacions i totes les barques, Venècia no és ni de bon tros tan pròspera com jo m’havia imaginat.
Com que en aquesta ciutat hi ha molta gent afeccionada a l’art, en Joan hi havia vingut tot sovint. I aleshores s’hi està llargues temporades perquè es veu que hi té força clients i ha de tancar, tal com em va dir a casa, uns negocis pendents. Per tant, ja sap el que es fa i on ha d’anar; ho coneix gairebé tot.
Ens allotgem a la mateixa fonda on ell s’està quan s’instal·la a la ciutat. No és gaire gran, però sí que és molt i molt acollidora. És al carrer del Ridotto, a tocar del Gran Canal, al costat de la plaça de San Marco.
Des de les finestres de les nostres habitacions tenim unes vistes precioses. Veiem tot aquell bé de Déu d’aigua i el trànsit de les barques. També veiem la basílica de Santa Maria della Salute, els palaus i les grans cases pintades de colors vius; tot és una mica malmès i escrostonat per l’efecte de les aigües, però encisador encara.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dilluns, 23 d'abril de 2018
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Els tons es confonen.
Existència entelada.
T’hi esforces, no vols caure.
Però avança el descolor.
Salivera.
Pampallugues.
Desequilibri.
¿On és l’aire?
Hiperventiles.
Confusió ocular.
Salivera.
Visió en codificat.
Hi vols veure.
Salivera.
Hi vols veure.
Salivera.
No hi pots veure.
Desmai.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dijous, 29 de març de 2018
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
No conèixer prou.
Sempre la sensació
de no conèixer prou,
llegir diaris,
tractats, persones, parets,
i continuar buscant
la brossa a l’ull extern.
No tenir mai pautes.
No desxifrar les vies
que condueixen el món.
Desconnectar del món.
Descarrilar del món.
Estimbar-me en mi mateixa.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimecres, 28 de febrer de 2018
Rocabruna, 2 de març de 1883
Hola, estimat, no t’havia tornat a dir res des d’aquell dia del quadre i ja fa gairebé un any. Quant de temps!
Em va costar molt de perdonar en Joan. No és que li fes cap paper estrany, però, com ja et vaig explicar al seu moment, em sentia molt trista. I no tenia ganes de res.
Al cap d’un parell de setmanes que passés tot aquell afer, en Joan va rebre un avís de Sant Guim. L’Alèxia, sense més explicació, li pregava que hi anés al més aviat possible; que no es torbés. Potser es trobava malament, li vaig dir jo, pensant en aquell color tan estrany que tenia la darrera vegada que ens vam veure. En Joan em va dir que no ho creia. Ell no s’havia pas adonat de res, ni tampoc l’Alèxia li havia dit cap cosa. No vaig voler insistir ni fer cap més comentari; potser m’havia malfixat.
En Joan, com sempre, em va demanar que fes el viatge amb ell; jo per un moment vaig dubtar, perquè com ja t’he dit no tenia ganes de res, ni de moure’m, i això que jo sempre estic a punt. Vaig pensar, però, que si m’hi negava seria la fi del meu matrimoni i no ho hauria pogut suportar; malgrat tot, no podria viure sense en Joan. I si arribava tot sol a Sant Guim, entre una cosa i l’altra, és a dir el quadre i ella, l’Alèxia tindria una altra oportunitat i potser encara guanyaria la batalla i jo això no ho podia consentir.
Per tant, vaig fer de cor fort i aquell mateix dia vam partir. Com que vam passar tantes hores junts, en Joan al final em va obligar a parlar de tot el que m’havia explicat el dia del meu aniversari. Mentre ho feia vaig sentir com si aquell nus que em tenia l’alegria i la voluntat preses s’anés desfent i per fi podia tornar a ser jo mateixa i el podria tornar a estimar, i potser, només potser, una mica més endavant em creuria que no havia tingut res a veure amb l’Alèxia.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimecres, 31 de gener de 2018
Rocabruna, 25 de març de 1882
Estimat, abans-d’ahir vaig fer vint anys!
Feia tres o quatre dies que en Joan i jo havíem tornat de Sang Guim. No sé què li va agafar que deia que volia veure les nenes, i encara ara no he pogut descobrir ben bé per què. Quan les té a la vora no els fa cap cas. És clar que cada dia que passa creixen en antipatia i et diria que en estupidesa. Però si hi anem, i el seu enyorament n’és el motiu, com a mínim, que estigui per elles.
La dida quan em sent em renya perquè diu que he de mirar d’entendre-ho, són les seves filles i és ven normal que tingui ganes d’estar amb elles, i que no cal que hi hagi d’haver cap causa ni cap excusa, ni que se les hagi d’estar mirant tot el dia quan les té a la vora.
La deixo dir. Però em penso que, en aquesta ocasió, en Joan devia tenir algun negoci molt concret amb l’Alèxia, perquè així que vam arribar, al matí ben d’hora, es van tancar al despatx. No els vaig tornar a veure el pèl fins a l’hora de sopar, en què semblava que l’única voluntat que tenien era la d’entretenir-me, com per compensar el fet d’haver-me deixat sola tot el dia.
Jo havia estat força bé voltant per la biblioteca i pel jardí i no necessito que em facin la gara-gara. De segur que va ser la mala consciència que tenien, perquè l’endemà tornem-hi. Tot va ser igual; la repetició del dia anterior.
Per sort, al seu moment vaig decidir de creure’m en Joan quan em va assegurar que no havien tingut, ni per descomptat tenien ara, cap embolic amb l’Alèxia, perquè si no m’haurien agafat ganes d’arrencar-li la pell cada vegada que hi anéssim de visita. Tot són sempre riallades i brometes sobreenteses, encara que t’he de dir que vaig trobar l’Alèxia molt envellida, fins i tot tenia un color estrany, una mica cendrós.
Hauria jurat que estava malalta, però no vaig dir pas res; no vaig gosar preguntar-li-ho, ni tampoc a en Joan. Potser ell no hi havia parat esment i si jo li’n deia alguna cosa s’hauria capficat.
Per fortuna, només hi vam estar un parell de dies perquè en el fons era una situació força estranya. Teníem pressa per arribar a Rocabruna. Jo cada vegada ho entenia menys. Era el viatge de les presses i de les necessitats.
Sempre que torno de veure-les a totes tres tinc una mena de neguit, com si no em pogués estar quieta. Aquesta vegada no va ser pas cap excepció. I com que quan ve el bon temps t’agafen més ganes de fer coses, el dia del meu aniversari, que jo em sentia encara més animada, amb la dida vam decidir de fer una neteja a fons i fer també una mica de canvis. Vair dir a la masovera que ens ajudés perquè jo tenia ganes de fer-ne via. És una dona molt forta i ens faria la feina més pesada.
A més, en Joan, com cada dia des que havíem tornat de Sant Guim, seria fora fins al vespre i no estaria empipant ni opinant, perquè sempre ho sap tot, i a sobre la dida, en comptes d’estar pel que jo dic, li dóna la raó. La tingui o no la tingui. Per tant, era una bona ocasió per poder fer el que jo volia amb tota tranquil·litat.
Vaig decidir que començaríem per la biblioteca. És una cambra que m’agrada. I ja feia mot que hi volia passar més estones, sobretot quan s’escurça el dia, però no m’hi volia sentir presonera. Hi ha tantes galindaines que et fa l’efecte que entres en un magatzem.
Així que, en primer lloc, vaig dir a la masovera que despengés aquells cortinatges tan pesants; ja en tenia prou, de veure’ls. No deixaven entrar la claror i a més feien un munt de pols espantós. I jo tenia ganes d’aire fresc, de claror i de canvis notoris. D’aquí a l’hivern ja em pensaria què s’hi podia fer per protegir-nos del fred.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dilluns, 25 de desembre de 2017
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
M’emmascaro de khôl negre,
carbó que m’intesifiqui:
llàpissos, ombres i rímels
que adornen i endureixen,
que fan un xic dolenta,
com a les primeres pel·lis.
Amagar-te, vull,
que em devora
la mirada, la
innocència.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
divendres, 24 de novembre de 2017
Sant Feliu de Guíxols, divendres, 18 d’abril de 1879
Et saludo, estimat,
Ja tornem a ser a la fira de Sant Feliu, a la fonda de la senyora Rosa, com l’any passat i com tants d’altres en què acompanyàvem el pare.
Aquesta matinada ens ha portat en Sisó, el fill del fuster, amb el carro i les dues mules. El fuster i el pare tenien un preu pactat i a mi me’l manté. En Sisó, després de descarregar, també ens ajuda a muntar la parada i jo, quan hem enllestit, li dono una bona propina, perquè amb el que arriben a pesar les fustes, les peces de roba i les caixes, si ho haguéssim de fer nosaltres soles acabaríem baldades. I així entre tots tres fem força via i abans de les sis ja ho tenim a punt.
En acabat, amb la dida anem a la fonda a saludar i a rentar-nos per estar a punt quan obrin la fira, i en Sisó va a la seva.
No sé què li deu passar a la dida que enguany està insuportable. Ha vingut escridassant-me tot el camí. S’enfada per tot i no para de rondinar i de renyar-me. I això que hauria d’estar contenta perquè fem molts diners, encara que quan s’acaba la setmana estem mig mortes de cansament. Penso que es queixa per no callar perquè aquí s’ho passa bé, xerra amb tothom, fa broma i riu com una ximpleta. Parla de mi sempre que pot i mira d’encolomar-me a algú; talment com si jo fos una cabra vella que cal treure's del damunt. M’ha de casar i cada any que passa té més pressa. I aquesta és una bona ocasió. Hi ha molta gent a la fira i vés a saber on serà la sort, li agrada dir.
De bon matí que ja s’ha enfurismat. Tot perquè en tornar de la fonda he trobat una gent a la meva parada i he hagut d’anar a buscar en Quimet Nadiu, el fill del batlle, que encara no entenc per què continua sent el mostassà. Mai no he vist ningú més aturat. Li he hagut de dir que fes el favor de fer la seva feina. Si ha de vigilar la fira que la vigili i deixi estar en pau la pobra Antònia de les olives, que cada any el té allà com un borinot espantant-li la clientela. Si hagués estat fent la seva obligació, s’hauria adonat del més insòlit del món: una colla de galifardeus han entatxonat quatre fustes velles al damunt del meu taulell i me l’han deixat ben fet malbé. I a veure qui me l’arreglarà ara, perquè en Sisó en acabar d’esmorzar ja era fora!
Gairebé l’he hagut d’empènyer perquè els anés a treure. Però abans li he deixat ben clar que sóc «jo» qui mana al meu espai. Que més li valia, si desitjava pau a la fira, que em mantingués els usurpadors a distància, que de segur que era ple de llocs buits de la gent que no havia vingut, o dels que sempre fan tard, i no calia que em prenguessin el meu, que a més ja era muntat. I que encara que fos un dels millors, bé que el pago.
Jo sempre hi sóc a l’hora en punt i ho deixo tot ben enllestit. I li he dit que, si em tornava a trobar algú altre ocupant la meva parada, no el tornaria a anar a buscar a ell, que jo mateixa esberlaria el cap a qui fos, fins i tot a sa majestat el rei si calia. Encara que he acabat amb un somriure manyac, el que em fa sortir els clotets a les galtes, i li he dit que m’estimaria més que això no ocorregués mai.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
diumenge, 29 d'octubre de 2017
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Empassar-me això:
mai més el teu cos,
mai més els teus ulls
ancorats en els meus,
mai més el meu nom
des de la teva veu.
Engolir el dolor
canonada avall.
Desfer aquesta història.
Agafar un fil nou.
Embastar un present
de vores solitàries.
Fer-ne una faldilla
llarga, amb molt vol,
muda de diumenge.
Dur-la per cada dia.
Fer-la voleiar
en camps de gira-sols.
Girar-me jo al sol.
Prometre-li mai més,
mai més el teu cos.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimecres, 27 de setembre de 2017
(fragment 3 de 3; relat finalista al 22è premi de contes Vent de Port, 2015; i publicat, juntament amb la resta de finalistes i l'obra guanyadora, al recull Un pla perfecte i altres narracions, de Pagès Editors)
Aleshores, per damunt de tot l’aldarull, va sonar el timbre de la porta, amb insistència, com si algú s’hagués atipat d’esperar. De sobte es va fer el silenci. Silenci absolut.
—Per fi! —vaig cridar, conscient que no emetia cap soroll.
Fregant el sostre, vaig sortir disparat cap el rebedor.
—Deu ser la policia. Algun veí la deu haver avisat ―va xiuxiuejar la bruixa de la meva cunyada, mentre ella i la tieta s’amagaven en un racó que feia el passadís.
Els dos homes es van mirar, esporuguits i ben junts se’n van anar cap el rebedor perquè el timbre, ara amb timidesa, havia tornat a sonar.
Evidentment, amb tot el merder que havien arribat a armar, no s’hi valia allò de fer veure que no hi havia ningú a casa; calia prendre una decisió.
Tanmateix es van quedar allà palplantats com dos estaquirots fins que es va sentir un altre truc. Llavors van entreobrir la porta i amb cautela van mirar per l’escletxa.
―I vostè qui és? ―va bordar envalentit l’oncle Anselm en veure una noieta prima i bufona al mig de l’estret replà.
―Això, vostè qui és? ―va repetir el fill de la bruixa, fent servir el mateix to.
Ella, espantada en veure el parell d’energúmens suats i envermellits, va fer una passa endarrere sense obrir la boca. Tant de bo hagués pogut baixar a ajudar-la, vaig sospirar.
―Què vol? ―van tornar a bramar ambdós alhora―. Què hi fa aquí?
―Jo... ―va dir fent una altra passa endarrere i se sobresaltà en topar contra la barana.
―Jo què?
―Jo... ―va tornar a dir empassant saliva―, m’envia l’advocat.
―Quin advocat? ―van lladrar de nou a un mateix temps.
―El Sr. Mainart.
―I? ―va escopir l’oncle en to sinistre mirant-se-la de fit a fit―. No ens interessen per a res els advocats. Qui és vostè?, si és que es pot saber.
―Sóc... ―quequejava la pobra noia.
―Qui? Qui és? ―la va tallar.
―Sóc...
―Parli d’una vegada. No tenim pas tot el dia.
―Sóc la filla...
―La filla de qui? ―van tornar a interrompre tots dos de nou.
―Pesats. Calleu d’una vegada! ―vaig cridar en silenci.
I la noieta, agafant embranzida, sense aixecar els ulls per estalviar-se de veure els rostres irats, va aconseguir dir:
―La filla d’en Rafel, d’en Rafel Ciurana.
Ells es van quedar amb la boca ben oberta, i un servidor, ai!, un servidor... Un servidor reia com un boig. Llàstima que no em poguessin veure.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dimarts, 29 d'agost de 2017
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
El farcell, amb els sotracs
del camí abonyegat
s’ha desfet, i tot per terra:
ninetes, paràgrafs, punts,
retines, lletres, pestanyes,
i mitja jo escapada,
amb el saber a l’argila,
una única mirada,
el sentir foragitat;
i te m’has acostat tu,
àngel de la meva guarda,
i amb un salt ho hem desat tot,
i hem nuat bé el farcell,
i m’has regalat els teus ulls,
i jo, sense encara coneixe’t,
t’he dit que no pararé mai
d’amanyagar-te amb els meus.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimecres, 26 de juliol de 2017
(fragment 2 de 3; relat finalista al 22è premi de contes Vent de Port, 2015; i publicat, juntament amb la resta de finalistes i l'obra guanyadora, al recull Un pla perfecte i altres narracions, de Pagès Editors)
Però el temps passava i jo ja no en podia disposar. No sabia fins quan podia durar el meu estat flotador, i potser encara faria salat.
Cal saber, com és fàcil d’imaginar, que el neguit que ells patien era a causa de les meves possessions, de les meves finques, dels meus estalvis. Jo era ric, molt ric i conco, naturalment.
De nou com un sol home, amb la decepció pintada al rostre, van tornar a la cambra. Es van observar altre cop entre si amb creixent desconfiança. I si algú aprofitant un moment d’inadvertència havia aprofitat l’ocasió, s’havia fet amb el botí i ara, amb astúcia, dissimulava?
Jo, d’allà dalt estant, somreia amb placidesa i esperava veure a qui se li acudiria de buscar en el lloc adequat.
En l’oncle Anselm no calia ni pensar-hi, de feia molt de temps que semblava viure en un altre món, i els altres, ai Déu meu!, els altres, eren tots tallats pel mateix patró: soques de mena. Fet. Apostava per la tieta Aurora que potser era la més espavilada.
Hauria perdut però, l’evidència va demostrar que la tieta ja no era el que havia estat. Va ser la vídua del meu germà gran la que, tot d’una, es va tirar damunt del llit, i amb l’embranzida de poc que no em va fer caure. Bé, el meu cos. En qualsevol cas, amb l’ajut del seu noi, que era el quart assistent a la vetlla i un tanoca declarat, em van acabar deixant a terra sense gaire miraments.
―No t’amoïnis que ja és mort ―li va dir al seu fill, que semblava una mica trastornat pel fet de tocar-me.
Van esparracar el matalàs i el coixí, i res. Van arrencar una per una les fustes del somier, i res. Finalment, se’ls va acudir de començar a desmuntar les potes, i... premi!, entre la segona pota i el somier, la van trobar.
Havien trobat una clau. Tanmateix es van quedar decebuts i encuriosits.
Decebuts, perquè el que haurien volgut trobar, sens dubte, hauria estat un feix recargolat de bitllets o la pota farcida de robins i maragdes. Encuriosits, perquè no es podien imaginar què podia obrir aquella clau.
M’havia tornat a equivocar, pel que sembla el pas dels anys s’havia encarregat de repartir una mica d’intel·ligència, com si diguéssim, entre cadascun dels meus parents i ara li va tocar el torn a l’oncle Anselm de mostrar les seves qualitats.
―Caixa forta! ―va dir xisclant, i va sortir de la cambra repartint trompades a tort i a dret amb una de les fustes del somier, que havia agafat en el seu camí cap a la porta. Els altres el van seguir rabent.
No vaig anar a mirar què feien, sentia massa bé com arrencaven els quadres de les parets i els rebotien contra qualsevol cosa, ignorant-ne el valor. En tenia prou amb sospirar mentre esperava. Potser encara vindria. Potser jo encara hi seria a temps. A temps per veure-la, per sentir la seva veu.
Un altre bram em va treure dels meus pensaments i em va comunicar que ja havien trobat la caixa. Tot seguit van començar els patacs per esbotzar-la, perquè, és clar, amb la clau sola no n’hi havia ha prou.
―Estúpids! ―m’hauria agradat dir-los―, la combinació és a la tercera pota.
Però tot seguit vaig pensar que es fessin fotre, ja tant me feia tot, que es matessin si volien.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dilluns, 26 de juny de 2017
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Si m'exclous
em cloc
i no em moc
del meu cau
d'illot brut
de trot mut
de toc nul
i el complot
d'autoxoc
d'escamot
xou eixorc
fa avalot
i d'un cop
fort de lot
caic de cul
i del truc
suc al cap
tot em put
se'm fa un corc
sóc la mort
el clot buit
pou eixut
un ull cluc.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimecres, 31 de maig de 2017
(fragment 1 de 3; relat finalista al 22è premi de contes Vent de Port, 2015; i publicat, juntament amb la resta de finalistes i l'obra guanyadora, al recull Un pla perfecte i altres narracions, de Pagès Editors)
Tot va començar quan vaig desaparèixer del món dels vius, per dir-ho d’alguna manera; ho vaig fer tan de sobte que vaig quedar ben trasbalsat. El que mai no m’hauria pogut ni imaginar, però, és de quedar flotant per allà al damunt com aquell que no vol la cosa.
Quan ara fa quatre dies em va agafar la gran febrada, ja m’ho vaig veure venir que no acabaria bé, malgrat que em pensava que hauria trigat un pelet més, que m’hauria estat concedit una mica més de temps per veure acomplert el meu anhel.
Perquè jo esperava amb deler, amb molt de deler, la visita d’una persona que m’havia anunciat l’advocat per a aquella mateixa tarda, i de la que fins feia ben poc, per les vicissituds de la vida, n’ignorava l’existència. Malauradament, en aquell precís instant, el del meu traspàs, acabava de perdre l’ocasió de rebre-la.
És curiós perquè durant una bella estona cap dels presents, que m’observaven amb avidesa tot esperant el “moment”, va semblar que s’adonés de res. Que advertís que jo ja no era entre ells, vull dir. Perquè el meu aspecte, tot s’ha de dir, era el de dormir amb placidesa.
Des que el metge els havia anunciat que “la cosa anava ràpida”, que tenia els meus quatre suposats hereus allà entaforats. Malfiats, es miraven els uns als altres de cua d’ull, sense apartar-se per a res del meu costat.
Ara, jo els contemplava de lluny, com si estigués penjant del sostre però encara més enllà.
Ens hi hauríem pogut passar les hores en aquestes circumstàncies, sort que la tieta Aurora era una miqueta més perspicaç i va notar que ja no bellugava. Sense avisar ningú ni fer cap mena de moviment, va deixar anar un udol que els va fer saltar a tots ben bé mig pam.
—Ai, que en Rafalet és mort!
No sé quina dèria tenia de dir-me Rafalet, a mi que ja vorejava la seixantena; potser perquè no m’havia casat mai. “Conco”, em deien tots ells amb aquella mala bava característica de la família. “Mai no t’ha volgut ningú”, era la frase que indefectiblement venia al darrere.
Assimilada gairebé a l’instant la tan esperada notícia, allò va semblar la fi del món. Es van aixecar tots quatre com una sola persona, com si algú els hagués punxat amb una agulla al bell mig del cul, i ho van començar a remenar tot, excepte un servidor perquè estaven certs que no tenia el que amb tant d’afany buscaven.
Des que havia quedat clavat al llit, que tots havien col·laborat amb ànsia en fer-me la toaleta. No perquè els preocupés el meu confort; els era ben igual si me n’anava a l’altre barri ple de cascàrries. El que havien volgut era controlar-me. Que no fos que en algun moment, en què ells no vigilessin, hagués recuperat la mobilitat i m’hagués amagat al damunt vés a saber què.
No van trigar ni mitja hora en arrasar tot el pis. Era talment com si hagués passat un tornado. Jo, indiferent a tot l’aldarull frisava per la meva visita. Tant de bo que arribés aviat! Com a mínim, ja que no podia fer altra cosa, gaudiria de l’escena.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
diumenge, 23 d'abril de 2017
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
A ciutat els ulls
s’eleven a molt
en nombre i tipus
(racials, de bou,
negres, ametllats,
mig closos, blaus,
de gat, nòrdics, verds,
rodons, grisos, guenyos,
marrons, de serp, càlids).
Ramats d’ulls al carrer
i cap que et trobi,
cap que et sigui còmplice.
Cossos robòtics.
Mirades bordes.
Ulls de vidre.
I ara, ¿on vas?
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
diumenge, 23 d'abril de 2017
(novel·la publicada l’any 2007 per Tarafa Editora)
El dia que en Jordi, des de París, li havia ofert a la Zahira de casar-se, li havia semblat que els núvols s’esmicolaven en filagarses, i que s’esvanien fugaçment: tindria papers, esdevindria ciutadana de primera classe..., quantes noies coneixia que esperaven que algun dia els succeís això!
Des de llavors havien passat molts dies; i ella, els havia viscut amb la mirada cap endins, llegint cadascun dels batecs del seu cor i dels replecs acariciats de la seva pell, intentant aclarir-se de si sentia que volia compartir la vida amb ell quan tornés al mes de març. Li semblava que si anava al fons d’ella mateixa, aquesta opció se li desfeia, i que si mirava el cel, el seu núvol flonjo lliscava lluny d’ella, acaronat pel vent.
Ara, en Jordi ja havia tornat; i ella sabia que havia fet bé de no acceptar-ho: no estava disposada que ningú pogués pensar que s’havia casat per papers, i no volia de cap manera que els pares d’en Jordi la poguessin tenir per una oportunista. En el fons, però, era conscient que s’estava inventant excuses per intentar tapar els seus problemes de consciència. En Jordi no entenia que ella fos tan primmirada; però és que la Zahira era escrupolosa, sobretot amb ella mateixa, i tenia por de fallar-li. Aquelles vacances romàntiques a la neu no havien pogut ser, però hi havia hagut altres dies per estimar-se; només que allò que per en Jordi era l’entrega absoluta, per la Zahira no era res més que la fugacitat d’un refugi ensucrat.
―I si marxéssim? I si anéssim a París? Només nosaltres i la música, t’ho imagines? Allà et sentiries lliure, oblidaries... ―li havia insistit repetides vegades, en Jordi.
―Lliure? ―la Zahira se l’havia quedat mirant... ―Em sembla que només fugiria.
―Necessites alliberar-te, mirar per tu, per nosaltres ―li havia dit en Jordi.
Però ella no entenia que a en Jordi, les arrels poguessin pesar-li com una ploma. I aquell dia la conversa havia agafat, per primera vegada, un to desharmònic. París quedava, per a la Zahira, definitivament lluny. Allà també se sentiria una trasportada, una no-ningú, un fregall que treu la merda dels altres; i com la punxava encara aquella reunió a l’escola en què un pare havia intervingut per preguntar quina era la previsió pel que feia a la noia marroquina: si hi havia algun contracte que estipulés la durada de les classes d’àrab i, sobretot, si això creava algun precedent de cara que aquesta noia pogués quedar-se de mestra a l’escola... La directora havia hagut d’aclarir que la Zahira no tenia cap contracte de pràctiques amb l’escola, i que les seves classes responien a la demanda d’un grup de pares marroquins interessats que els seus fills no perdessin la llengua.
La Isabel, aquella mateixa tarda, després de la reunió, va voler parlar de seguida amb la Zahira i gairebé se li va disculpar pel mal gust d’aquella intervenció desafortunada, però és que la bona acollida que havia trobat en la majoria de companys a l’escola no significava que tot fos un camí de roses. Li sabia greu per ella i no volia que s’enganyés amb falses expectatives.
Però la Zahira no s’enganyava, no jugava a creure en falses expectatives, perquè la realitat s’encarregava d’anar-li desfent els somnis; de fet, a Vilanovella, ja feia temps que no s’hi trobava bé. Darrerament, se li havien donat de baixa tres alumnes d’àrab de famílies magribines. Després de la classe, els nens li havien explicat que ja no anirien més a classe amb ella, que els seus pares deien que era una mala musulmana.
L’atmosfera ja feia temps que notava carregada, però des que en Jordi havia tornat, i aquell últim trimestre esperava la Zahira a la sortida de l’escola, i creuaven agafats la plaça de la Llibertat, el grup de dones vestides de negre i tapades havia deixat de saludar, ara definitivament, la mestra dels seus fills.
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu
diumenge, 23 d'abril de 2017
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Al poble surts
i tots els ulls
et pugen a cavall.
Els iris veïns
són creus de plom,
et cohibeixen i resten
ganes de dir, de saber.
Vas a ciutat.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
divendres, 31 de març de 2017
(novel·la
publicada l’any 2007 per Tarafa Editora)
―Sí, podeu
posar-hi el riu. Nabila! Si et plau, el colze; estàs rebregant la punta del
paper ―va dir la
Zahira.
I les muntanyes
creixien mirant el mar, i damunt de la més alta hi havia escrit el seu nom
(Tidïgïn), i a sobre el mar amb lletres de pal ben gruixudes i negres hi deia
Oceà Atlàntic, i quan la cadena muntanyosa començava d’assuavir-se per deixar
pas a l’àmplia vall on senyorejaven els verds, van poder posar-hi el riu i el
seu nom (Mouloûya) i entendre per què bategava la vida a la vall plena de
conreus i, seguint-lo en el seu curs cap al mar, es van haver d’aturar per
enganxar els noms de pobles i ciutats com Meknes, Fes, Leriche, Sidi Batach,
Rabat…
I una noia jove,
de presència insignificant, de veu prima i rostre dolç, aniria recordant a
aquells nens i nenes d’on eren i que muntanya en àrab es diu jabal, i riu es diu nahr, i vall sahl, perquè
no en perdessin la memòria. Feia temps que el col·lectiu de pares immigrants
marroquins de l’escola on treballava la Isabel havia manifestat a la direcció
del centre que volien classes de llengua i cultura àrabs per als seus fills,
perquè no volien que desconeguessin els seus orígens. I aquella setmana,
finalment, la Zahira s’havia estrenat. El primer dia, la Isabel, com a
responsable d’aquella activitat extraescolar, l’havia anat posant al corrent
dels dos grups que tindria, del perfil dels seus alumnes, del material de què
disposava el centre; i se li havia ofert per si necessitava suport didàctic,
encara que la noia li semblava espavilada, i segur que se’n sortiria. La
Zahira, amb la Isabel, s’havia trobat orientada i be4n acollida, i começava
aquesta feina, feineta com comentava ella a la seva tieta Karima de Barcelona,
amb la il·lusió d’un preludi perquè aquella primera experiència laboral en
portaria una altgra de més gran, de més sòlida; i potser podria quedar-se…
Era migdia i era
dimarts. Van sortir plegades de l’escola i la Isabel va recordar-li que a la tarda,
de quatre a cinc, tindria el grup dels més grans i que no pas per ser els més
grans de l’escola, eren els menys moguts; que vingués preparada a no deixar
enfilar la veu i a fer respectar el torn de paraula, que semblava que això no
ho acabaven d’aprendre mai del tot; i que la felicitava per la idea de la
maqueta, que potser ella també l’aplicaria, però que, a més a més, al costat
dels noms de les muntanyes, dels rius, de les comarques i dels pobles hi faria
escriure el nom dels escriptors, que si els seus alumnes anaven coixos de
geografia encara hi anaven més de literatura… La Zahira estudiava per mestra;
aquella tardor, havia començat el primer curs, i aquestes classes setmanals a
l’escola de Vilanovella li anaven d’allò més bé, perquè es volia especialitzar
en llengües. Es veurien a la tarda, a l’hora de plegar, per comentar la seva
estrena a l’escola.
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu
dijous, 23 de febrer de 2017
(fragment 4 de 4; obra finalista primera l'any 2015 al 2n concurs de relat negre Planeta Lletra, de Mataró, i forma part del llibre de relats curts Vols veure la mar?)
Quan van arribar, l’ermita també era deserta. Van deixar el cotxe a l’esplanada del costat, l’Ignasi la va ajudar a baixar, va treure una llanterna de la guantera, la va guardar a la butxaca dels pantalonsi es va ajupir per agafar una parpalina, herència del taller del pare, que sempre duia a sota el seient del darrere. Amb l’altra mà, agafant-la per la cintura, talment com una parella d’enamorats, la va ajudar a arribar fins al banc on seien ara i insistia en aquelles bestieses dela mar, que ella no entenia, i en prémer-li el coll amb força.
En adonar-se per fi que la Juliana perdia la consciència i que feia uns sorolls prou estranys, va afluixar una mica la pressió i ella va boquejar ansiosa.
—La mar..., per què em parles de la mar? Jo només t’he preguntat per la mare ?va dir amb la veu entretallada per la por i l’ofec.
—Precisament. I per què aquesta obsessió?
—Només volia saber...
—Volies saber. Què volies saber? —va escopir ell enrabiat per primera vegada en tota la nit.
—On era, si l’havies vist, si en tenies notícia, jo l’estimava molt la teva mare.
—Jo també. —va respondre emmurriat— Però ella només volia el pare i per això el vaig matar.
La Juliana va reprimir una esgarrifança i una agror li va pujar gola amunt. Per sort ell no s’havia adonat de res i prosseguia com si tal cosa.
—Sempre eren junts. Ho vaig fer perquè vaig pensar que si el pare no hi era ella estaria més per mi, però va ser pitjor, es va ben grillar,no parava de buscar-lo i la vaig haver d’eliminar. Ara que ja gairebé ni hi pensava, tu has hagut de preguntar. Tafanera fastigosa!
Van quedar una estona en silenci. Ella tremolava. Tot d’una l’Ignasi, ja més calmat, li va dir amb un somriure lluminós:
—La vols veure? Vols veure la mare?
La va agafar amb força pel braç i la va fer anar a empentes fins a l’angle més allunyat de la capella, tocant a la paret del darrere.
—Seu aquí que la veuràs —unint l’acció a la paraula la va tirar a terra, i va anar a petar contraun d’aquells bancs de pedra que hi ha a mig metre d’alçada.
La Juliana cada vegada estava més espantada i no entenia res del que deia.
L’Ignasi, prenent laparpalina va fer saltar les juntes de la llosa del racó i tot seguit va fer palanca. Amb una mica d’esforç la va aixecar i la va enretirar, va encendre la llanterna i la va deixar a terra, enfocant el forat.
—Apropa’t —li va dir a la Juliana alhora que d’una estrebada la feia quedar de genolls al seu costat—. Aboca’t i mira. La veus?
La Juliana va fer com li manava, esgarrifada va veure una mena de mòmia encarcarada, amb la boca oberta i les mans enlaire com si hagués volgut fer força per sortir. L’havia enterrada viva!
Aterrida va girar la vista i es va trobar amb els ulls d’un desconegut enfollit, que semblava rabejar-se amb el seu espant.
—Aquí la tens —li va dir rient amb un punt d’histèria—. Mira-te-la bé perquè d’aquí a no res li faràs companyia.
—Auxili!! —va cridar la Juliana amb veu ronca—. Auxi...
El crit va quedar estroncat perquè amb la parpalina li va clavar un cop sec a la nuca. Abans que l’envoltés la foscor absoluta la Juliana va notar com queia. Mai no va arribar sentir com l’abraçava el cos que jeia allà baix ni com amb l’impacte del seu es desmuntava en mil bocins. Tampoc no va sentir l’encaix de la llosa ni com el seu amor marxava i la deixava en companyia de la mare desapareguda, per sempre.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dilluns, 30 de gener de 2017
(conte de l'obra De portes endins, publicada per CCG Edicions. 2007)
El tic-tac tic-tac intermitent es va transformar (“massa d’hora”, va pensar) en el ring-ring estrident. Palpava, histèrica, per la tauleta, buscant el despertador. Després d’uns quants segons el va trobar i va prémer el botó. Però la màquina no callava. Premia i premia amb insistència. I la bèstia horària no parava de xisclar.
Després de dies amb el ring-ring ficat al cap i de verificar, amb l’ajuda d’amics, familiars i parents tots, que cap despertador no cridava, que era cosa seva, va anar al metge de capçalera. El doctor de tot la va enviar a doctors de parts: al neuròleg, al psicòleg, al psiquiatre. A cinc o sis de cada especialitat, per contrastar opinions. Li van fer radiografies, TACS, preguntes, testos, anàlisis, endoscòpies, ressonàncies magnètiques, ecografies. I res, que tot estava bé, que l’incordi del ring-ring no el detectaven, que fes vida normal. ¿Com, vida normal, havent pres vida de despertador alarmat? Li van donar tractaments pels nervis, per l’estrès, per l’angoixa. Però el ring-ring era immune als fàrmacs. Va provar teràpies naturals, alternatives. Res. Al cap d’un temps va decidir anar per vies més espirituals, per ciències més ocultes. Va anar a curanderos, a bruixes que li tiraven les cartes, es va confessar a la parròquia. Res. Fins i tot va presentar una querella a la fàbrica del despertador. I el món sencer es va fer un fart de riure.
Molts mesos després del primer dia alarmat, esperant a la carnisseria, amb el número de tanda a una mà i amb l’altra mà al front, aguantant el ring-ring, li va passar una cosa extraordinària. Un noi que també esperava li va dir que què li passava, que si es trobava bé. Ella va dir que no gaire, però que era igual. I ell, insistent, que què li passava, que si la podia ajudar en alguna cosa. I ella que res, que era la del despertador ficat al cap, au, ja està, ja ho havia dit, la que tothom prenia per boja, ¿content? El noi va quedar meravellat. Li va dir que estava encantadíssim de conèixer-la, que frisava per trobar-la, per trobar algú que se sentís com ell. ¿Com tu? Sí, jo tinc el mateix problema que tu. Amb la diferència que la meva alarma, en comptes de fer ring-ring, fa mec-mec. I creu-me, no sé si és més empipador el so de la i o el de la e oberta...
Extraordinari. Algú com ella.
Van quedar un parell de vegades per compartir penes i a la tercera vegada la distància física que havien mantingut en les dues anteriors es va escurçar. Quan el nas d’ella havia atrapat el d’ell, i podia sentir el seu alè que li amanyagava la galta, va sentir, també, un lleu mec-mec mec-mec mec-mec. I ell, alhora, va apreciar el ring-ring ring-ring ring-ring. Increïble, insòlit, fantàstic, sublim. L’alarma els va precipitar a fer l’amor desmesuradament, el compàs ring-mec ring-mec ring-mec va resultar ser precís, la compenetració perfecta, una compenetració inèdita fins llavors per cap dels dos. L’alarma era útil, l’alarma era arma sexual poderosa, l’alarma era, al llit, valuosa.
L’alarma no pararia mai; s’havia instal·lat dins els seus caps i insistia sense aturador raspant el front, i s’hi estava, orgullosa d’haver trobat un terreny idoni. Però afavoria l’amor, i l’amor tot ho alleuja.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
divendres, 23 de desembre de 2016
(fragment 3 de 4; obra finalista primera l'any 2015 al 2n concurs de relat negre Planeta Lletra, de Mataró, i forma part del llibre de relats curts Vols veure la mar?)
I quan el matí d’aquest divendres, l’Ignasiper primera vegada l’havia convidat a sopar a casa, la Juliana va pressentir que al vespre tots els seus anhels s’acomplirien, que l’espera de cinc anys no havia estat en va. Imaginava un anell amb un brillant enorme, una romàntica petició de matrimoni amb espelmes i tot el que calia, i es va vestir per a l’ocasió. Fins i tot es va posar el fulard de seda de tons liles que el seu amor li havia dut d’Escòcia. Xerraven d’això i d’allò, entretantella alimentava les esperances de tenir una nit màgica, fins queun comentari desafortunatho havia engegat tot a rodar i s’havia desencadenat aquest infern.
Per donar conversa, mentre ell remenavaels calamarsons amb ceba, la Juliana li va preguntar si en tot aquell temps que havia estat fora n’havia sabut res de la mare.
La mà de l’Ignasi es va quedar aturada, immòbil damunt la cassola. No va respondre. La Juliana es va pensar que no l’havia sentit i va repetir la pregunta:
—L’has vist, la mare?
Aleshoresva apagar el foc, es va girar,a poc a poc, encara aguantava la cullera de fusta, amb lentitud la va deixar sobre el marbre. Els seus ulls grisos eren freds, la veu, per contrast, encisadora:
—Vols veure la mar?, dius.
Es va apropar cap ella, li va prendre la cara entre les mans i li va besar els llavis amb tendresa.
La Juliana havia quedat desconcertada i no podia deixar de mirar aquells ulls, desconeguts, glaçats, però li va tornar el petó.
L’Ignasi va abaixar les mans fins al coll i el va resseguir amb els dits fins a trobar el fulard, que va agafar com aquell que juga. Tot d’una el va estirar bruscament i amb força per les puntes oprimint el coll blanc i esvelt, la Juliana va fer un crit ofegat. Ell, sense apartar tampoc la mirada, va seguir estirant, observant com el seu rostre s’anava tornant vermell. La boca s’obria ansiosa, maldant per buscar l’aire. Sense deixar anar la pressió la va arrossegar fins al sofà. D’una empenta la va tirar al damunt, i amb el mateix fulard li va lligar les mans darrere l’esquena perquè no es pogués moure.
—Si estires massa o intentes deslligar-te t’ofegaràs. Tu mateixa. Ja saps que no cal que t’esforcis en cridar perquè no et sentirà ningú. Els veïns són fora, de cap de setmana, com sempre. Vaig a buscar el cotxe i d’aquí a un parell d’hores ho deixarem tot solucionat. La Juliana hauria volgut preguntar per què el volia el cotxe i on volia anar, però prou feina tenia per fer que l’aire entrés als seus pulmons.
El camí fins arribar a l’ermita de Sant Simó havia estat un malson. Tal com l’havia lligat en deixar-la caure al sofà la va fer seure al seient del davant del cotxe, li va cordar el cinturó de seguretat.
—No facis res que pugui cridar l’atenció. No et convé —la va advertir.
La Juliana estava esgarrifada. El camí Ral se li havia fet etern, havia pregat a Déu i a tots els sants perquè es trobessin algú conegut a la plaça de Santa Anna, que sempre era plena, o que passés algun cotxe a l’arribar a la carretera i notés alguna cosa estranya, però l’Ignasihavia triat bé l’itinerarii l’hora, havia esperat el que havia calgut. No hi havia ni una ànima.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dimarts, 29 de novembre de 2016
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
Tinc els ulls
tonificats
flexibles
exercitats
forts
musculats
saberuts
vitaminats
explícits.
¿Saps llenguatge
ocular?
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dijous, 27 d'octubre de 2016
(fragment 2 de 4; obra finalista primera l'any 2015 al 2n concurs de relat negre Planeta Lletra, de Mataró, i forma part del llibre de relats curts Vols veure la mar?)
La dona va quedar aclaparada per la desgràcia, tant, que fins i tot, li va fugir la raó, i no parava de donar voltes pel veïnat preguntant a tothom amb qui topava si havien vist el seu home. Feia dies que no havia tornat a casa i estava amoïnada, perquè ell a l’hora dels àpats i a la de dormir sempre hi era. En els trenta anys que feia que eren casats mai, mai no havia dormit fora de casa. I l’Ignasi que,sense dir res, la seguia a tot arreu per por que no prengués mal, se la mirava amb fixesa com si volgués descobrir què li passava per la ment. Això va durar un parell de setmanes. Aleshores, de cop i volta,la mare va desaparèixer sense que ningú no en pogués donar cap raó. L’Ignasiva mobilitzar les autoritats, els coneguts..., va fer tot el que calia per trobar-la.
―No hi ha res a pelar ―li deia desesperat a la Juliana quan l’anava a veure cercant consol.
―Potser ha anat a veure alguna amiga. Tornarà. Ja ho veuràs.
―M’ha abandonat —deia l’Ignasi amb els ulls plorosos—. No m’estima. Mai no m’ha volgut. Sempre he estat una nosa per a ella, només n’estava del pare i ara que ell ja no hi és, també ha marxat. M’ha deixat sol. Ben sol. Què faré ara? ?afegia afligit.
La Juliana, tot i que no acabava d’entendre la dimensió del drama,perquè al cap i a la fi l’Ignasi ja era prou gran, pensava, va fer l’impossible per consolar-lo però sense cap èxit. Qui sap...., potser era el no saber o la incertesa on hi havia la clau de tot plegat.
La fugida de la mare s’havia convertit en una obsessió que acompanyava el seu amic nit i dia. No sabia parlar d’altra cosa i ella ja no sabia què dir.
Aleshores l’Ignasi, per apaivagar la pena,perquè ja no podia més, va penjar els estudis i va marxar a treballar a Glasgow. Deia que era una ciutat amb possibilitats, li era igual quina fos la feina que hagués de fer, potser fins i tot miraria de seguir estudiant o aprendria un ofici, la mecànica sempre li havia agradat i podria reviscolar el taller del pare. Li va dir que no patís, que tornaria, que n’estava molt, que no podia viure sense ella, però que necessitava un canvi i que fos ben lluny, l’idioma no tenia cap importància, ja l’aprendria. Ella va fer el cor fort per donar-li ànims, perquè el volia entendre, però va quedar desolada.
―Espera’m ―li va demanar amb un somriure trist i desvalgut.
―Ho faré ―va prometre ella fingint un entusiasme que no sentia.
Els primers mesos tot va anar bé, ella el trucava gairebé cada dia per telèfon i xerraven durant hores, s’escrivien correus, s’escrivien cartes. Ho sabien tot l’un de l’altre. Després,ell va deixar de contestar-li els correus i no li agafava mai el telèfon. Van perdre el contacte.Tanmateix, al cap de cinc anys,quan l’Ignasi vadecidir tornar, va trucar a la porta de casa la Julianai sense més explicació li va demanar per sortir.
―T’he enyorat tant! ―li va dir.
Ella se’l va creure i el va acceptar perquè se l’estimava i,malgrat tot, no havia deixat de pensar en ell ni un sol dia.
Des que havia tornat de Glasgow,només en feia sis mesos,havia estat un temps molt agradable i feliç, la Juliana sentia com si hagués tocat el cel.Havia tornat tal com ella el recordava. Era amable,sol·lícit. Es desvivia per acomplir el seu més petit caprici i ella es deixava afalagar.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dimarts, 27 de setembre de 2016
(novel·la publicada per Pagès editors, any 2014, col·lecció Proses)
L’ombra del brancam dels fruiters queia esllenegada i vincladissa damunt el terra. Caminàvem per entre presseguers, pereres i pomeres. Les branques eren baixes, i jo, trepitjant-ne l’ombra enjogassada que es creuava entre elles, anava com un borinot d’un presseguer a un altre i, amb delit, triava d’entre les fulles els préssecs de pell vellutada i olorosa que, com un or carnós i sucós, cedien al grapeig de les meves mans. Més enllà, els rengles atapeïts de les pomeres, de grogors encara pàl·lides, i els verds iniciats de les pereres; ara, només unes penjarelles mig allargades que s’anirien omplint i eixamplant.
Aquell també era el meu paisatge. Quan vaig sortir de sota el brancam, vaig notar que en Rick, assegut al terra, no havia deixat de seguir-me amb la seva mirada escrupolosa, atenta, embadalida... No sabia desxifrar-la, però el veia sorprès com si els seus càlculs sobre mi li haguessin fallat. I si en aquell moment em tornava a veure com un ocell perdut? I si insistia que anés amb ell? Com podia demanar tant, si a penes m’havia insinuat res! És clar que jo m’havia adonat que li agradava... Li vaig oferir un préssec i em vaig asseure al seu costat. No volia parlar de res, perquè necessitava veure’l només a ell, fer una treva als nostres projectes, i que em tornés a sorprendre. Qualsevol pregunta, qualsevol tema hauria pogut desfer aquell silenci que jo esperava que irrompés en la màgia del gest.
Ho vaig saber quan en comptes d’aplanar-se les ondes del cap, se les rebregava nerviós: després vaig sentir que em posava el braç damunt les espatlles i em feia girar la cara cap a ell, vam besar-nos. El petó tenia gust de préssec calent. Després, com un pensament momentàniament congelat, va dir-me:”Vine amb mi!”. Vaig notar per sobre dels nostres caps el zum-zum del borinot, perseguia l’olor dels préssecs enganxada a la nostra boca.
Pel camí sec i pelat, lluny dels fruiters, el sol s’estavellava damunt dels camps de panís.
Enllà, al fons, can Tonet enfilada dalt del turó amb els tres ulls de mitja volta sota teulat, a ponent; i les dues agulles verdes i esveltes ratllant el blau, ens esguardaven. Recordo que més lluny, al camp de panís del veí i arrambada contra un marge, vaig veure com una gran mosca alada de ferro; devia ser una gran màquina de treball que tant jo com en Rick vàrem relacionar amb el mosquito, un artilugi de ferro alat que saltava per sobre les plantacions de soja fumigant a tort i a dret i matant-ho tot, menys, és clar, “l’or verd”.
Em preocupava que les coses, totes les coses s’interferissin entre elles i viatgessin amb la facilitat amb què viatja un avió deixant al seu darrere una estela de verí i dolor humà: al meu país la soja matava, però traspassava fronteres i jo podia menjar a can Tonet carn de porc o de vedella, de qualsevol granja de Gimenells, engreixada amb pinsos transgènics, soja i també panís; i, ai las, sense jo saber-ho ni haver-ho pogut decidir! Ni que això fos un monopoli alimentari!
I per què no plantàvem cara als lobbies agroalimentaris i als monocultius, i decidíem salvar la biodiversitat d’arreu, potenciant l’agricultura i els mercats locals i de proximitat? Així, potser també en Sam, la Linda i tots menjaríem! Sé que, mentre tornàvem, en Rick, com si endevinés els pensaments, m’observava i reia per sota els nas com retraient-me la meva innocència: ara, descobreixes la sopa d’all!?
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
divendres, 26 d'agost de 2016
(fragment 3 de 3; L'home del barret es pot descarregar gratis en format .epub)
El fruit angulós de 8-15mm de longitud, ovoide, aplanat i amb un pericarp brillant de color negre estriat, conegut popularment com “pipa”va decidir germinar als pulmons d’en Josep ja que l’ambient era humit i càlid. Entre dotze i vint-i-quatre hores, ha crescut gairebé fins a mig metre. El que el doctor no pot explicar a en Josep és com encara està viu.
Mèdicament és impossible. Amb tota la carn, els ossos, la sang i els òrgans de per mig... Continuen mirant la radiografia i ... ep, un moment! En Gifre fa el descobriment més gran del dia. Troba la llavor de pipa al bell mig d’un pulmó. Està oberta i d’ella en surt el brot germinat que s’ha estirat en forma de tija cap a l’estèrnum. Mira a en Josep i pensa com dir-li-ho. Està allà esperant com un nen que vol sortir a jugar, amb els ulls brillants i les galtes enceses pel neguit de la resposta. Digui’m doctor... estic bé? Quina seria la resposta adequada? Té una planta al tòrax però no pateixi, trobarem una solució. O, té una planta germinant-li als pulmons i serà el primer cas d’estudi clínic d’una relació de simbiosi vegetal-humà.
Decideix dir-li que s’esperi un moment, que necessita contrastar els resultats i fuig corrents cap al despatx d’un altre metge. Aquest altre, queda igualment impressionat en veure aquella radiografia i crida a un especialista perquè s’ho miri. Aquest, totalment sorprès demana veure al subjecte i apareixen tots tres metges a la consulta on hi ha en Josep, qui intenta desxifrar les cares d’excitació que tenen tots tres, però no en treu res clar. Decideixen ensenyar-li la radiografia i per a la sorpresa dels doctors, en Josep reconeix la llavor.
És la pipa! La pipa que quasi em mata ahir a la tarda!
Què significa que està germinant? Com pot ser? Impossible! Què passarà ara? Impossible! Com... continuo respirant? Impossible! Els metges no tenen respostes i en un atac de pànic en Josep marxa de la consulta amb l’abric i la radiografia, corrents com feia anys que no feia. Com si el perseguís un ós grizzlyper robar-li el salmó que té a les mans. Arriba a casa, ha aconseguit fugir d’aquells tres. S’inspecciona davant del mirall cada centímetre de la pell. Ell no es veu res enlloc. Potser estan equivocats... però es toca la butxaca i nota l’allargada i plana superfície de la fulla que abans s’ha arrencat de l’orella. És veritat...? Impossible! El seu cap és a punt d’explotar entre la fantasia o la realitat i la ciència o la ciència-ficció, el que sent i el que mai ha sentit a dir.
Per què els indis diuen hau? Per què només utilitzem un deu per cent de les capacitats cerebrals? Les plantes tenen sentiments?
Podria viure amb un gira-sol als pulmons? Aquesta és la pregunta del milió. És clar que no... o jo passo a ser el gira-sol o el gira-sol passa a ser part de mi. “O” la conjunció exclusiva, és rígida amb un temperament restrictiu. Et fa triar: o l’una o l’altra, no permet concessions de cap mena. En Josep es para a pensar un moment: qui sóc jo? Jo-sep. Un home, un arquitecte, una casa, un abric, un barret, una pipa...
De gira-sol és clar!
La secretària arribà cinc minuts abans l’endemà al matí. S’assegué a la seva cadira i es preparà un cafè. Llavors, mentre acabava de repassar uns projectes, va desviar els ulls dels papers per veure aparèixer per les vidrieres de l’oficina, amb l’abric voleiant per darrere, en Josep Cavals. L’home del barret, puntual com un clau amb una flor de gira-sol al pit.
Azucena Moya
Guanyadora del VI Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert
amb l'obra L’home del barret
dijous, 28 de juliol de 2016
(poema de l'obra Ulls a través, publicada pel Servei de Publicacions de la UAB. 2010)
I
Potser semblo de fusta o suro,
però a dins hi porto purpurina,
estrelles i sopes de lletres,
efervescències d’aspirina,
receptes de màgia i conjurs,
serpentines de carnestoltes.
Si m’obres, t’empleno de colors.
II
Tots els meus colors
(carn, negre, blanc, rosa)
esperen furiosos
que els envermelleixis.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimarts, 21 de juny de 2016
(fragment 1 de 4; obra finalista primera l'any 2015 al 2n concurs de relat negre Planeta Lletra, de Mataró, i forma part del llibre de relats curts Vols veure la mar?)
La falta d’oxigen li feia venir son. Una son que no podia controlar. El sentia parlar i parlar però no era capaçde comprendre res ni de reaccionar.La veu forta i ronca li perforava els timpans. Com era,es preguntava, que en algun moment li hagués pogut semblar atractiva, vellutada, fins i tot voluptuosa?
―Vols veure la mar? Contesta, Juliana! Vols veure la mar? ―insistia prement-li el coll amb força mentre li escrutava el rostre.
»Mostra una mica més d’interès, no? Tant que m’has arribat a empipar durant tot el vespre, que si volies sortir a passeig, que si estaves tipa d’estar tancada, que si estaves lligada, que si eres a les fosques... I ara no ets capaç ni de respondre a la més senzilla de les preguntes, fins i tot tens els ulls entelats. Que t’avorreixo, potser?
Amb esforç infinit ella els va enfocar, per no provocar-lo, mentre maldava per negar amb el cap, per significar que no l’avorria.A més, no havia demanat pas res. Feia moltes hores que no obria la boca, des que abans de sopar l’havia deixat lligada damunt del sofà i havia marxat a recollir el cotxe.Tot seguit va intentar dir que sí, que li agradaria veure la mar, per apaivagar-lo, però només va aconseguir que li sortís una mena de lament, com un xiulet:
―Fiiiiiiiii
―Faries bé de mirar ―prosseguia ell ignorant l’esforç―, d’aquí assegutsla podem veure, la mar. Només cal que et giris una miqueta. Jo, si fos tu,aprofitaria el temps. Te’n queda poc. Et prometo que ja no hauràs de patir per gran cosa més després de veure acomplert el teu desig.
Un calfred li va recórrer l’espinada.Era ben boig. Com et pot arribar a enganyar tant una persona? Una persona que et penses que coneixes de tota la vida.
Les seves famílies havien estatgairebé veïnes, la d’ella havia viscut a la plaça Gran, just davant del Rengle,i la d’ell,al carrer de la Riera, encara que l’amistat venia perquè la mare del’Ignasi tenia una peixateria al Rengle i la de la Juliana n’era clienta. Com que de ben petitons ja jugaven a mercat la Juliana s’havia estimat l’Ignasi com si fos un germanet, més endavantvan anar junts a escola, tenien la mateixa edat, i al pati sempre que podia era amb ell. A l’institut s’havien tornat inseparables i al darrer curs, sense voler, sense saber per què, se’n va enamorar, amb bogeria.Aracomprenia que erròniament havia pensat que ell havia tingut el mateix sentiment.
Massa tard s’adonava que sempre havia estat una mica raret, de petit, encara ho entenia, sempre enganxat a les faldilles de la mare i els nens ja ho tenen això, però d’adolescent havia estat massa. El tema de conversa constant era la mare, què feia, què deixava de fer, que si el pare no l’estimava prou, que si no n’hi feia cas, que si tomba que si gira. Ella sempre se l’escoltava, pensava que era patidor de mena i que així es desfogava i que, vés a saber, potser el pare era un home estrany, tot i que no ho semblava pas, o potser la maltractava. Però ara comprenia que hi havia d’haver algun rerefons en tot plegat i que no tenia res a veure amb aquell pobre home.
Més endavant van ser un seguit de desventures que potser el van marcar, s’esforçava en justificar-lo encara. Just després de començar la carrera, el pare del’Ignasiva morir de manera sobtada. Un atac de cor fulminant, van dir els metges. Tothom se’n va estranyar perquè era un home fort que tenia un taller de reparacions, mai no havia estat malalti ni un sol dia havia faltat a la feina. Però aquestes coses passen, deia la gent com per fer costat a la família.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
divendres, 27 de maig de 2016
(novel·la publicada per Pagès editors, any 2014, col·lecció Proses)
―Iriri, de què t’escandalitzes? Fa segles que l’home blanc ha destruït el seu món: seringueiros, cauxeros ... I l’espoli continua, l’”or verd” és una mostra sagnant de l’actual masacre de terres i tribus.
―Tu no tens dret a introduir-te en el seu món, no pots vendre’ls el teu i pretendre canviar-los la vida!
―No és això! No t’adones que si estan connectats a la xarxa tenen la possibilitat de sortir del seu aïllament i millorar la qualitat de vida? No els vulguis excloure! Cal integrar les tribus aïllades a la nostra societat, i dotar-les de recursos mèdics, sanitaris i econòmics; han de poder utilitzar la xarxa per comunicar-se, fer intercanvis comercials, promocionar els seus productes artesanals i, sobretot aturar el degoteig de joves fugint de la seva comunitat per engruixir les capes marginals de Rio, de Manaus, de Santarém, de Belém ...
Per un moment vaig pensar que potser en una cosa tenia raó: quantes noies índies estava disposada jo a acceptar que sortissin de la tribu per anar a la favela i es convertissin en centenars de Lindes?
―El concepte, el fons no m’agrada ... Per altra banda, qui et diu que tota aquesta parafernàlia no sigui una estratègia del govern per una nova incursió-destrucció de la selva? O és que també te la faràs tu l’electricitat i la telefonia?
―No, és clar. Penso acollir-me al projecte oficial Inclusió Digital que s’està impulsant a les grans ciutats, instal·lant Estacions Digitals, que caldria que es convertissin en flotants, via satèl·lit, per poder fer escala a totes les comunitats.
―Veig que ho tens molt raonat. Però, has pensat si ells volen saber res de tu? Ets un home blanc!
―T’equivoques. Sóc, segurament, tan mestís com tu: la meva mare era d’ascendència portuguesa, i el meu pare és un indígena integrat de la tribu bororo, gairebé extingida.
―Et dol que el teu pare s’occidentalitzés?
―Ho va fer abans que el tanquessin en una reserva. Crec que va tenir prou dignitat. Cap dels seus no va poder fer callar l’home blanc quan deia que aquelles terres ja eren del seu besavi. Els indis no tenen mai les escriptures, ja hi ha qui es cuida que no les tinguin, i a més són analfabets!
―Jo també sóc mestissa, el meu pare és català i la meva mare una indígena de la tribu kayapó. Sé que va morir per accident quan jo tenia tres anys, al poblat hi va haver un incendi... Em pregunto amb quin dret diem a un altre que la seva forma de sentir i viure ha de ser com la nostra? Per què no és un valor preservar l’harmonia home-natura?
―Jo no dic que no sigui un valor, però em sembla que això ho tens molt idealitzat ―el to sentenciós se li havia escapat; me’l devia mirar fent una ganyota, perquè en pocs segons em tocava el braç i em deia: “Perdó”.
―Per què quan parles m’ataques? ―ara era jo que m’havia plantat amb la mirada escrutadora.
―Perquè estàs en fals, Iriri ―i jo sentia que em mirava molt endins; llavors, va agafar-me la mà i jo no vaig retirar-la. La seva causa, encara que estrambòtica, tenia bona voluntat.
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dissabte, 23 d'abril de 2016
(fragment de la novel·la corresponent al capítol sisè, titulat 'Somnis i promeses')
La Lala Mimount somriu i m’acarona la cara mentre em xiuxiueja a cau d’orella que, tot i que ha perdut força la vista, em veu molt gran i canviat. Diu que ja m’he fet un home. Al front hi porta el tatuatge tribal en forma de creu, reminiscència del passat rifeny anterior a la islamització. Només en duen les dones més grans. Ella és molt supersticiosa i sempre l’acompanya algun amulet que protegeix del mal d’ull. La mare diu que tothom li reconeix la seva capacitat d’improvisació cantant versos, els izran. Són cançons populars que tracten temes diversos, plenes d’ironia i sarcasme. Les solien cantar les dones del camp quan es reunien en moments de celebració, com ara casaments o naixements. Alguns d’aquests izran parlen de l’amor i del desamor i n’hi ha molts que també recullen episodis de la història del Rif, sobretot de l’època de la colonització espanyola.
L’àvia Fàtima també en sabia molts d’aquests versos. Aquesta bonica tradició oral malauradament s’està perdent, tal com sempre lamenta el pare. Me’n ve al cap un que vaig sentir-li un dia recitar davant de la mare, la tieta i d’altres dones del poble, quan estaven reunides a casa d’una veïna per celebrar el casament d’una de les seves filles. Entretant, recordo que jo jugava al pati amb altres nens i no podia evitar escoltar-les sense que es notés, amb una orella posada a l’altra banda de la cortina. Només volia saber de què parlaven. Em va impactar molt una història molt trista que l’àvia els explicava, amb la seva veu greu i solemne, sobre una noia que es lamentava perquè l’havien casat contra la seva voluntat. Jo em vaig sentir alleugerit pel fet de saber que ni la mare ni l’àvia havien hagut de passar per una situació semblant, tan injusta i tan indigna. Deia més o menys així:
Asseguda en una pedra, com la pluja plorava;
les seves mans s’omplien de llàgrimes desconsolades.
Ella abans era lliure; quan les ovelles pasturava
i compartia contes i jocs amb les amigues estimades.
Fins que un bon dia, un home ric vingué,
va haver d’agafar la roba i amb ell se’n va anar.
Quina gran injustícia, el seu pare la vengué
i ella repetia: pobreta de mi, què faré,
dins d’un pou o al mar em llançaré.
Sònia Parella
Guanyadora del XXI Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Baraca. La forja d'un destí
dissabte, 23 d'abril de 2016
(fragment 2 de 3; L'home del barret es pot descarregar gratis en format .epub)
En obrir els ulls se n’adona que ha passat moltes hores al terra. Li fan mal els ossos de l’esquena. No recorda per què està allà, ah sí, espera un moment... està recordant, reviu el gust salat de la pipa contra el seu paladar i... l’ennuegament.
S’aixeca i camina lentament pel passadís, arrossegant les sabatilles, fins a la finestra de l’habitació. Obre les cortines i es troba amb la matinada, freda i tranquil·la. Pensa que si algun dia tingués una filla li posaria Martina. Seria una nena somrient, amb els ulls clucs però brillants d’alegria, amb dos foradets, un a cada galta i uns rínxols curts que li acariciarien les orelles.
El Sol està apunt de sortir. Per un moment desitja que per art de màgia, com passa en la mitologia grega, del contacte del primer raig de Sol amb la Terra neixi la Martina. Per primer cop en molt de temps en Josep mira al seu voltant i reflexiona sobre les seves necessitats. Se n’adona que ha omplert forats amb pedres que ara no pot aixecar i tiben d’ell cap a baix.Abatut en Josep s’estira al llit. L’ull encara està vermell, ja no inflat. Però tot i així truca al metge. La hipocondria no es cura d’un dia per l’altre, pensa. I el servei sanitari de pagament s’ha d’aprofitar d’alguna manera. A tres quarts de nou el metge toca el timbre. Ni un minut més tard, en Josep estava controlant les manilles traïdores movent-se furtivament al seu canell i se sent satisfet de la puntualitat del seu metge. Li obre la porta i el metge puja. En Josep està una mica neguitós. La visita és normal, no té res d’estrany pel que sembla. L’adéu i la fugida ràpida del metge li provoquen una irritació estranya. Se sent confús i el neguit s’ha instal·lat a la part superior de la panxa, una mica més a baix de l’estèrnum.
Aquell matí torna a treballar, després del cafè amb llet, posar-se l’abric de pell de porc i el barret, en Josep Cavals surt de casa. Encara nota el formigueig estrany al mig del pit que no el deixa tranquil. De camí cap a l’oficina es mira en un aparador i ho troba, de perfil i allunyat, però en Josep ho veu molt bé. Té una fulla a l’orella. Bé, més aviat sembla un cabell gran i pla, sinó fos per la qüestió del color verd, és clar. Intenta treure-se-la però sembla que creix des de dins. Proba d’estirar-se i veu com sobresurt un tros de tija, molt fina, que entra per l’orella. Incrèdul, tracta d’estirar més fort i al final la trenca. En Josep queda sostenint la fulla amb el dit índex i polze. No s’ho pot creure.
Mirant que ningú l’hagi vist, es guarda la fulla a la butxaca i corre cap a la consulta del metge. Aquell matí la secretària no veu l’abric de pell de porc voleiar pel vent amb l’arribada de l’arquitecte darrere els cristalls. En Josep espera assegut a la consulta del metge. Només pot pensarque la força omnipotent de la medicina el salvarà. Quan arriba el doctor Gifre, un home de mitjana edat que li agrada anar a passejar els diumenges a l’estany, conduir la moto al treball i llegir literatura russa mentre s’acaba la copa de chardonnay que sosté a la mà dreta balancejant el líquid lentament. En Josep li ensenya ràpidament la fulla i es senyala l’orella tot explicant-li el que li ha passat.
En Gifre li posa la mà a l’espatlla i el tranquil·litza amb paraules amables tot i tenir un somriure cínic dibuixat als llavis. Creu que s’ho inventa - deu tenir algun desequilibri -. Mira que havia de ser avui el cas de l’home zumbat, avui que precisament ha quedat amb la seva dona per anar a dinar llobina al forn en aquell restaurant de Gràcia que tant li agrada. Per tranquil·litzar a l’home però, decideix fer-li les típiques proves: un anàlisi de sang i una radiografia, ja que no para de queixar-se d’una pressió al pit. Els resultats de la mostra sanguínia trigaran de deu a quinze dies i la radiografia uns 5 minuts. Després d’això podrà anar-se’n cap a casa i ja el trucaran per una altra visita. Arriba la radiografia com un paquet sorpresa. En Josep s’espera el pitjor i el metge l’aconsella que es calmi, això no serà res. Però s’equivoca. Queda palplantat a la cadira. Mai abans havia vist una cosa així. El primer cas de la història de la medicina en què algú li creix unaplanta a dins d’un òrgan.
Azucena Moya
Guanyadora del VI Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert
amb l'obra L’home del barret
dimarts, 29 de març de 2016
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)
Avui giraré la truita.
No m'esgarrinxaré més
la pell ni les entranyes,
ni m'engrunaré en excés.
Tampoc somiaré més truites.
Tot a foc molt lent, sense
deixar que aquest cantó es cremi.
Després la trauré del foc,
socarrimada d'una
banda, al punt d'aquesta altra.
Me l'engoliré de cop.
M'empassaré aquest corc.
Demà faré ous bullits.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dijous, 25 de febrer de 2016
(fragment 2 de 2. Obra publicada a l'antologia de relats Cuentopsia, Ed. Hijos del Hule. 2014)
Ja feia molts d’anys, vint-i-tres per ser exactes, que intentava no pensar en aquell maleït capvespre d’hivern. Però avui tenia una clienta especial i ja se sap que una cosa porta a l’altra. Un pensament et porta a l’altre i per fi, dos dies endarrere mentre dinava, d’una manera ben imprevista havia arribat el moment de passar comptes, encara que fos en nom de la justícia poètica, si és que hagués sabut que existia.
L’Antonio Lucena Morán tenia un ofici que ningú altre del poble no volia. Un ofici que passava de pares a fills. Aquesta havia estat l’única herència que li havia deixat el pare, que havia mort en complir ell els catorze anys d’edat. El pare que no havia estat bo ni per buscar el culpable del que li havien fet al seu noi. Havia tancat la boca i tot havia seguit com si res.
Així doncs, dos dies endarrere havien començat a sonar les campanes de l’església, lentament: dos tocs simultanis, després un de sol, i tornem-hi. Ell havia aixecat el cap encuriosit. Se li girava feina. El capellà el va fer cridar.
―La filla gran d’en Manuel García ha caigut daltabaix del barranc i és morta.
Ell no va dir res. Com sempre.
―Sis anys tenia, pobreta!, ―va afegir el mossèn, amb to trist, com si esperés una mostra de simpatia.
Però ell va marxar. Li calia preparar el seu quefer.
L’endemà, vestit amb roba de mudar, la que només es posava els diumenges per anar a missa i en les ocasions especials, l’Antonio Lucena Morán s’esperava dret, al costat de la tomba oberta, amb una pala plena de terra entre les mans, i pensava: “la mateixa edat que jo, el mateix barranc que jo, però sense la cara marcada. I morta”.
Quan la comitiva va arribar al seu davant, i els homes que duien la caixa la van haver fet baixar al fons de l’inhòspit forat, ell seguia impertorbable, esperant. Esperant fins que el Manuel García va aixecar el cap i se’l va mirar. I es va trobar amb tots dos ulls de l’Antonio Lucena Morán: el que era buit i badat i el del color del cel d’un matí d’estiu, i es va estremir, i va recordar. I hi va veure l’odi, i hi va llegir el menyspreu pel dolor de la pèrdua de la filla estimada i per la seva tristesa infinita.
I aleshores es va sentir el sord soroll d’una palada de terra en caure damunt el petit taüt blanc.
Per primera vegada en vint-i-tres anys, sense apartar la mirada de l’home que tenia al davant i que havia quedat atrapat en el seu esguard, la boca de llavis fins i eternament premuts es va distendre en un somriure complagut mentre feia la seva feina.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dijous, 28 de gener de 2016
(novel·la publicada per Pagès editors, any 2014, col·lecció Proses)
Quan em vaig despertar, encara tot em tornava: el jet lag,les emocions, les converses; tenia la impressió que havia dormit enganxada en una teranyina, en què els fils es creuaven i es tibaven anant d’un tema a l’altre. Els meus ulls enllenyagats van mirar cap a la claror que les tres finestres de volta petita deixaven entrar a les golfes: eren les dues de la matinada a Santarém i les vuit del matí a Vallmanya, a casa l’àvia. Els homes ja eren al camp i en Pep m’hi esperava. Vaig sortir al petit replà que donava a l’escala; a baix, només una lleu remor de passes amunt i avall de la cuina i el soroll de plats i coberts: la Linda devia preparar l’esmorzar. L’àvia encara no s’havia llevat. Vaig sortir de puntetes de casa, no m’anava bé estar per ningú, tenia pressa, havia dit a en Pep que aniria a veure’l al camp; el Nus em rondava: entrava i sortia per entremig de les meves cames, i em saltava al damunt com esperant una ordre meva: anem!, o bé el meu permís a l’impuls que ell no podia evitar: vinc amb tu!
Des de la talaia de l’hort, i a l’altra banda de la plantació de moresc vaig veure els camps sadollats de fruiters. El camí que hi duia era ample i ben fressat, m’hi anava acostant: eren rengleres i rengleres perfectament alineades de presseguers i pereres separades per un espai de terra generós, al fons del qual hi havia una clariana. Abans d’arribar-hi, el so conegut d’una harmònica em va fer entrar en una de les rengleres; en un racó, amb l’esquena contra un arbre, unes cames llargues, llarguíssimes, com dos bastons disposats a fer-me la traveta, amb uns peus calçats amb unes vambes blanques i una gorra groga; sota la visera, perfectament dibuixats, de la qual uns llavis bufaven una harmònica que lliscava alegre d’un cap a l’altre entonant una melodia que ja m’era coneguda; només podia ser en Sam.
Havia arribat durant la pausa de l’esmorzar. La gent en grups diversos reposava. L’harmònica d’en Sam, tot d’una, es va inflar i aquella melodia que ara semblava només per a mi, em va emocionar. Llavors, una figura alta, pausada i esvelta, amb cara de nen murri que ha crescut de cop, va venir a trobar-me. Al seu costat, assegut al terra, un noi d’aspecte polit i ulls belluguets i increpadors esperava, amb expressió somrient, el moment per ser presentat. Els llavis, entreoberts i a punt, el delataven.
–Sam, tu com sempre! No sabia si aquest estiu encara series aquí. Us he enyorat a tots, fa dos anys que no venia! Perdona, no haig de parlar d’enyorança amb tu –ell em mirava amb un somriure entre comprensiu i irònic com si esperés el moment per dir-me el que sabia que m’empipava.
–Aquests americans ens organitzen el món i les famílies, i llavors ens prohibeixen enyorar-nos...! És la Iriri Ridaura, la meva amiga, la néta de la senyora Carolina –s’afanyava a concretar en Sam, dirigint-se a en Rick.
–Sóc en Rick Matias, de Manaus, fill de botiguer, grumet de vaixell, i no penso deixar que mai ningú m’obligui a enyorar-me. Et dius Iriri, i ets americana?
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu
dimecres, 30 de desembre de 2015
(fragment 1 de 3; L'home del barret es pot descarregar gratis en format .epub)
Al carrer Mallorca número trenta-quatre viu Josep Cavals des de fa onze anys. Com cada matí, en Josep es prepara el cafè amb llet, se’l veu, es posa el seu abric de pell de porc fins als genolls i el barret. Surt per la porta aguantant el maletí amb la mà dreta, mentre tira del pom amb la mà esquerra, cap a ell. Aquell matí però no serà igual que els altres. En les següents vint-i-quatre hores Josep canviarà el ritme de la seva vida, però això ell encara no ho sap.
De moment, està sortint per l’escala i es dirigeix a pas ràpid, com sempre, cap al treball. Tic, tac, tic, tac. Els seus peus caminen al ritme del mateix rellotge que porta al canell des de fa anys. El braç quasi ha absorbit la textura del cuir marró desgastat de la corretja. Li agrada mirar les agulles i sentir que gairebé controla el pas del temps. Com si a cada mirada fes que es mantinguessin estàtiques allà on són. Quan torna a aixecar-se la màniga de l’abric per consultar quant falta per dos quarts de nou, no se sorprèn en veure que les agulles han recorregut més tros, aprofitant que ell no les veia. Puntual com un clau apareix per les vidrieres de l’oficina, amb l’abric voleiant per darrere com dues fulles a punt de caure de la branca d’un arbre. Aquesta imatge d’en Josep els dies que bufa vent diverteix profundament la secretària, qui el rep amb el “bon dia” habitual, mentre amaga la rialla llavis endins.
La secretària és una noia jove acabada de sortir de la carrera d’Administració i Empresa. Li agrada treballar als matins perquè considera que la tarda passa més lenta. I a més si aconsegueix llevar-se d’hora té temps per passejar el gos abans de començar la jornada,amb l’afegit que el gos no estarà tan impacient per sortir al vespre, després de sopar. Li agrada cuinar amb el llibre de receptes francès que comprà a Perpignan quan hi va estar un cap de setmana durant les vacances d’agost. Sempre es pregunta com deu ser en Josep a la seva vida privada. Quin tipus de menjar li agrada, si té animals a casa... Es pregunta per què mai ha rebut cap trucada personal a l’oficina. És un home eficientment estrany amb una actitud de respecte gairebé ofensiu pel que fa a les converses que manté amb ella.
Rep un “bon dia” de resposta mentre el braç d’en Josep li allarga l’abric. Ella l’agafa i com a intercanvi d’un conveni mutu, igual que una caixera cobra als clients i retorna a aquests el tiquet i el canvi; li dóna amb l’altra mà el projecte de la darrera casa en la qual treballa, ja preparat cinc minuts abans. En Josep té un ull vermell i plorós, ella li pregunta i l’arquitecte respon que quan fa vent sempre li entren coses als ulls. Desapareix pel passadís contigu amb una llàgrima baixant per la galta dreta i deixa la noia aficionada a la cuina francesa amb l’abric a la mà.
La irritació de l’ull es torna insuportable. No ha pogut parar de fregar-se’l amb el braç i a mig matí decideix anar-se’n a comprar un col·liri i marxar a casa. S’estira al llit a les fosques fins que la gana el fa assaltar la nevera. Resulta però, que havia decidit anar a comprar aquella tarda, ja que la nit anterior havia jugat el Barça i llavors va preferir comprar pipes i cervesa en lloc de queviures. Així dons, només hi ha pipes per dinar i en Josep està massa afamat i adolorit per sortir a comprar. Quan emmalalteix, té la sensació de que ningú ha de veure el que li passa, com si la seva feblesa l’exposés davant les altres persones per deixar-lo en ridícul. En Josep Cavals és incapaç d’afrontar que en Josep Cavals també es posa malalt.
La bata de franel·la blava l’acompanya en els breus trajectes que fa del llit a la cuina i de la cuina al menjador; del menjador al lavabo i del lavabo altre cop al llit. Mentre menja el mig paquet de pipes que van sobrar de la nit anterior, mig estirat, recolzat als coixins del llit, s’ennuega amb un trosset de llavor que se’n va directa cap als conductes respiratoris i a partir d’aquí, cap als pulmons.
Vermell, sufocat i espantat recorre el camí al lavabo el més ràpid que les sabatilles li permeten i en un intent d’arribar a la porta ensopega i cau al terra. Aquella tarda, Josep Cavals passarà inconscient les hores de “normalitat” que li resten, envoltat en franel·la i amb l’ull inflat.
Azucena Moya
Guanyadora del VI Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert
amb l'obra L’home del barret
dilluns, 23 de novembre de 2015
(fragment de la novel·la corresponent al capítol quart, titulat 'El meu llegat')
A Fes, s’hi van exiliar vint mil andalusins procedents de Còrdova després de ser-ne expulsats. El pare diu que tots ells eren gent molt culta i distingida. Molts són propietaris avui dia de luxosos palaus i riads que s’han reformat i s’han reconvertit en hostals o museus oberts al públic. Amb el pare ens passàrem llargues estones contemplant els seus patis i jardins, on no hi fa mai calor. Els jardins musulmans tenen la capacitat d’aïllar-te de tot mentre t’embolcalla la frescor perfumada de la vegetació i, sobretot, la frescor i el murmuri de l’aigua. Hi acostuma a haver una font de marbre ubicada al centre, que representa la font de la vida i que normalment està envoltada de parterres plens de flors de colors vius i de composicions de mosaics que completen aquest espectacle incomparable.
Però si alguna cosa caracteritza la medina de Fes és la frenètica activitat comercial dels atapeïts socs, amb una munió de gent circulant a peu pels seus carrers, en totes direccions i amb ritme apressat. Hi transiten turistes d’arreu del món, que s’entretenen a cada pas per immortalitzar tots els racons amb els seus mòbils i càmeres fotogràfiques, enmig del bullici i dels enèrgics venedors que van amunt i avall carregant sacs i paquets. Alguns se serveixen d’ases i mules per transportar les mercaderies.
Encara que no ho sembli a primera vista, la distribució dels establiments segueix una lògica enmig de l’aparent caos. S’agrupen segons el tipus de producte que venen, com ara carn, espècies, fruites, teixits, fines sedes, bosses i babutxes de pell, joies i tota classe d’artesania. La part que m’agrada més és la zona on hi ha les parades d’espècies; tota una explosió de color damunt dels sacs i cistells d’espart. El pare sempre aprofita per comprar coriandre, safrà, canyella i pebre vermell dolç. Diu que aquests ingredients són més barats allà que no pas aquí, al nord. També m’atrauen molt les botigues amb ungüents, arrels de tot tipus i plantes medicinals que diuen que curen tots els mals. Tot aquest munt de parades conviu amb altres zones de la medina on es troben luxosos establiments que ofereixen antiguitats, catifes precioses de totes les mides i mobles i panells de fusta tallada a mà per als clients més adinerats.
Un cop t’endinses en les profunditats de la medina, tal com sempre diu el pare, només cal deixar-se guiar per la varietat de sons, olors i colors i segur que acabes trobant allò que busques. En canvi, quan s’acaba el dia, tota aquella agitació es transforma. De nit, la medina pràcticament no es reconeix. Pels carrers poc il·luminats ja gairebé no hi circula ningú. Només hi queden alguns guàrdies que vigilen les botigues, acompanyats per gats de totes les mides i colors, que s’apropien cada vespre dels carrers per gaudir d’un bon tiberi enmig de les restes de les muntanyes d’escombraries.
Sònia Parella
Guanyadora del XXI Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Baraca. La forja d'un destí
dimecres, 28 d'octubre de 2015
(fragment 1 de 2. Obra publicada a l'antologia de relats Cuentopsia, Ed. Hijos del Hule. 2014)
L’Antonio Lucena Morán lluïa una gruixuda i profunda cicatriu al bell mig del rostre; era com un cordill d’un color realment fastigós, entre gris i vermell encès, que la feia força desagradable. Naixia a la cella esquerra i arribava gairebé a tocar de la comissura dels llavis, fins i eternament premuts. En la seva trajectòria, la cicatriu, li esguerrava l’ull, que havia quedat ben buit i badat. La galta, partida en dos, feia un gros solc. L’altre ull, pel que s’hi veia, tenia el color del cel d’un matí d’estiu.
Mai no havia pogut saber si hauria estat atractiu, si hauria pogut enamorar alguna noia. Si s’hi hauria pogut casar. Totes el defugien.
La gent del poble deia que havia estat una desgràcia, un accident desafortunat. Però ell sabia que havia estat el joc pervers dels altres nens que es reien de la seva desventura.
-Ha nascut esguerradet -deia la mare amb tendresa quan encara se l’estimava.
“Esguerradet, i una merda! Ben tarat que havia nascut. S’hi haurien pogut esforçar una mica més els pares”, pensava amb ràbia. Arrossegava la cama dreta en caminar, i un dels braços no li havia crescut més enllà de la cintura. I si amb tot això no n’hagués tingut prou, acomplexat com estava del seu físic llastimós, era quec.
Ell hauria volgut quedar-se tancat a casa, no sortir-ne mai, però la mare, quan va fer sis anys, el va obligar a anar a escola. I llavors va ser quan aquell bord li havia tallat la cara i l’havia deixat borni.
Tot va passar un fosc capvespre d’hivern. En acabar les classes, com sempre, els companys l’esperaven amagats darrera un dels corrals del carrer Gran, i quan va passar tot sol, com d’habitud, se li van tirar al damunt. El van apallissar, com tantes altres vegades, per mirar si era capaç de parlar tot seguit, encara que fos per demanar pietat. Va ser aleshores que el fill de l’alcalde, el
Manuel García, el va marcar amb un ganivet mal esmolat.
-Així tothom et reconeixerà, quec mal parit!, que no ets ni capaç de xisclar d’una tirada ?va dir rient, mentre ell cridava com un boig i a sotragades.
-Ni ton pare no et trobarà ? baladrejaven els altres alhora que l’empenyien barranc avall.
-Així tindrà la feina feta!
I abans d’arribar a baix i de perdre el coneixement, ell els va odiar. Més ben dit, va odiar el Manuel García, a mort.
Va dir la gent del poble que havia tingut sort, perquè aquella mateixa nit un veí se l’havia trobat allà baix, encara que amb un peu ja a l’altre barri.
I ell va maleir el veí, i també la seva sort. Quan uns dies més tard es va veure al mirall s’hauria volgut morir. Tan de bo no hagués passat aquell home i no li hagués impedit de marxar del món dels vius. I després, quan va haver de tornar a l’escola i reprendre la vida normal, en notar al damunt la burla dels uns i la commiseració dels altres, ell només volia venjança. Volia que el Manuel García pagués pel que li havia fet i que se sentís com ell: miserable i tarat. Volia que el destí li buidés un ull i que el fes coix i braç curt i quec. Però el temps va anar passant sense que es presentés cap ocasió ni d’acomplir la venjança, ni de que el fat actués.
I es va haver d’acostumar a trobar-se amb el rostre d’un estrany, les rares vegades en què buscava el reflex de la seva imatge. Un estrany que tenia una única mirada: morta i blava.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimecres, 23 de setembre de 2015
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)
Entre aquesta olor tan forta,
tan floral, de suavitzant,
d’expectatives incomplertes,
de paraules atzaroses,
no sentides, només dites,
exigeixo, amb prec solitari,
sobredosis de coherència.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
divendres, 28 d'agost de 2015
La llavor de la revolta. Capítol 1 (fragment)
(novel·la publicada per Pagès editors, any 2014, col·lecció Proses)
Clareja. Aixeco la loneta grisa que cobreix el vidre. M’ha tocat finestra. Són les vuit del matí i, a fora, un mar de núvols blanquíssims i densos reflecteixen la llum potent del sol que banya l’ala de l’avió. Més amunt, un cel ben blau. M’endreço els cabells llargs i escabellats darrera les orelles, alhora que em desbotono el jersei blau, massa gruixut, i remoc el cos fins a trobar la vertical del seient amb l’esquena; al fons del passadís, una hostessa de llavis vermells i somrients, decantats ara a la dreta, ara a l’esquerra, ofereix l’esmorzar als viatgers. La llengüeta de la melmelada de goiaba costa de fer seguir, el meu pare sempre acaba estripant-ne la tapa amb el ganivet, i és que, com jo, no té ungles perquè se les mossega.
Sí... sí que n’hi he deixat, de melmelada, a la nevera... Ja en té prou. La Dorothy, ara mateix, el deu fer esmorzar, i després l’obligarà a sortir una estona a fora perquè el metge li ha prescrit caminar. És capaç de demanar-li una Coca-Cola de bon matí, espero que no la hi doni. Es deleix per tot el que és dolç, ben i ben ensucrat... Jo li havia d’haver dit que no n’hi comprés, però he anat tan de bòlit aquestes darreres setmanes... Oh, quina sort haver-me tret de sobre A civilizaçao indígena do Kayapó! I amb un notable, encara no m’ho crec. I és que era l’última per acabar! La Heloísa Costa té fama de dura; a mi m’ha costat, però estic segura que hi haurà companys que l’arrossegaran fins a exhaurirles convocatòries. Ves per on, quin tema tan rebuscat: haver d’argumentar l’error dels antropòlegs i sociòlegs que fan de les peculiaritats dels indígenes un exotisme que pot oferir arguments per al creixement de les teories racistes! El dia de l’examen, que a més era oral, em va sortir fum del cap. No sé si em crec tot el que vaig dir, però no canviaré el tema de la meva tesina, ja el tinc decidit.
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu
dimecres, 29 de juliol de 2015
(Finalista II Concurs de Microrelats Matas i Ramis; 2010)
He de marxar. He de partir. No tinc por, tampoc pressa. Tu, amb els teus moviments sinuosos, constants, el soroll somort del teu trencar contra les roques..., ets el meu únic consol, la volguda esperança. Et vinc a trobar, amic; consent que el meu cos es fongui a la teva immensitat, a la teva fredor. Embolcalla’m amb les teves gotes infinites, permet que la meva ment es dilueixi en els teus secrets i formi part del teu blau, del teu maragda. Acompanya’m en aquest darrer viatge.
Viridian
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimarts, 30 de juny de 2015
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)
Agafes un fil,
el més prim que trobis.
Voltant per la cambra
vas descargolant
tot el rodet.
En fas un manyoc
fins que no vegis
cap dels caps del fil.
L’emboliques, fas
nusos i bagues,
en cremes trossets,
l’esquitxes amb fang
i amb esperit de vi,
sang, si en tens a mà.
Ara mira-te’l.
Ja et pots posar les
mans al cim del cap:
tot això és l’esquema
de la seva ment.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimecres, 27 de maig de 2015
(fragment de la primera part de la novel·la L'ombra de Proteu)
-¡Che! I aquesta cara?
-Mira, Roberto, no dinarem junts. Me’n vaig a casa.
-¿Cómo te largas? Si estàs llorosa, dona! Alguna mala notícia d’en Pol?
-M’acaba de trucar el seu tutor. Ha pegat un noi, a l’institut. Hem quedat per parlar.
-Es tracta d’una baralla?
-No ho sé. És per un problema amb la moto.
-I per què ha de tenir moto, si no la necessita per treballar!
-Ja saps que és un regal del seu pare. Si us plau, no t’hi fiquis!
-Però, no és en Pol qui la manté, oi? T’acompanyaré i m’esperaré a fora.
L’Aurora va abraçar-lo. Se sentia reconfortada i li agraïa infinitament la seva comprensió; però alguna cosa li deia que, darrere de les maneres sempre càlides i generoses d’en Roberto, hi havia una visió més objectiva, més realista d’en Pol i d’ella mateixa, que tard o d’hora ell li demanaria d’afrontar.
El tutor, davant d’en Pol i de la seva mare, havia jugat fort. En Pol, pegant aquell noi de color, company de classe, havia comès una injustícia. S’havia deixat influir, encegat com estava per les ratllades damunt la xapa negra i lluent de la seva moto, per un parell de skins; -un d’ells, amb dos comunicats d’expulsió per mala conducta a l’aula- que li havien assegurat haver vist aquell noi tocant la moto i asseient-s’hi al damunt fent veure que l’engegava. Ara, que ja se sabia el culpable, hauria de demanar perdó en públic, i quedaria privat durant un mes de poder assistir a classe, amb la qual cosa perdria el dret a fer els controls de les assignatures pertinents durant aquest temps.
L’Aurora quan es va quedar a soles amb el tutor, va agrair-li que no el fessin fora de l’institut. També li preocupava quan podria fer aquests controls i si això li afectaria el curs; repetia segon de batxillerat i havia de passar net per poder presentar-se a la selectivitat. El tutor no havia volgut desenganyar-la del tot, perquè encara quedaven mesos per endavant i el noi podia fer un tomb i remuntar. El problema d’en Pol era la desídia, la desmotivació. Era un noi allunyat de la realitat, que s’havia creat el seu món connectant-se a la xarxa: ho sabia tot sobre motos, i exercia de pilot, conduint a tres-cents per hora dins la petita pantalla. La seva moto era l’únic que l’interessava; per això la defensava amb les urpes, si calia.
Quan l’Aurora va sortir de l’institut, en Pol ja feia molta estona que era fora. Li havia dit que necessitava estar sol, que aniria a donar un tomb amb la moto per aclarir-se les idees, i que ja es veurien a casa. L’Aurora no estava segura de poder posar l’esperança en aquelles paraules; potser sí que el que havia passat l’ajudaria a ser més conscient dels seus actes, i s’aplicaria a treure’s el curs...
En Roberto l’esperava. La va agafar per l’espatlla i començaren a caminar buscant un lloc tranquil, una placeta, a recer del soroll dels cotxes. Ella, després d’explicar-li-ho tot, va voler mostrar-se més tranquil·la i esperançada; volia evitar tornar-li a sentir dir el que, en d’altres paraules, ja li havia insinuat: tard o d’hora ella hauria de fer-se la idea que ja tenia un fill adult, del qual hauria de saber-ne prescindir. Només que ara, en Roberto va fer una el·lipsi que li permetia ser molt més incisiu en les seves paraules: ell no es podia esperar gaire més a veure sortir el sol junts, perquè “el tiempo se nos lleva, Aurora”.
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu
dijous, 23 d'abril de 2015
(fragment 3 de 3)
Ara fa dos vespres tot es va precipitar. Encara que siguem a finals de setembre i ja havien començat les pluges, feia molta xafogor; aquest estiu ha estat terriblement calorós i la calitja reverberava dels camps segats. Ell semblava que notava més el temps perquè havia tingut un dia realment insuportable, res no li semblava bé i m’havia estat escridassant per qualsevol cosa.
El sopar ja era a taula, a la cuina. Just abans d’anar a buscar la insulina per injectar-se-la, sense saber jo per què, em va començar a colpejar, metòdicament, amb més violència que mai, jo, per descomptat, em vaig espantar però vaig aguantar com vaig poder. Sense cap esforç vaig plorar i gemegar, vaig suplicar tal com esperava que fes.
Ell va acabar esgotat però amb penes i treballs, mig arrossegant-se, va anar cap a la “seva” nevera i va encetar un nou flascó. Vaig pregar a Déu i a tots els sants perquè fos un dels manipulats. Mentre em fitava amb profund menyspreu, es va injectar la insulina. Jo me’l mirava de reüll, no passava res. Em vaig sentir francament decebuda i he de reconèixer que aterrida. Vés a saber com podia acabar tot plegat, amb aquells atacs de violència la que aniria a parar al calaix seria jo.
Després de sopar, quan encara érem asseguts a taula, vaig veure les meves esperances recompensades. De cop i volta, es va tornar blanc, la cara se li va amarar de suor i la camisa va quedar ben xopa, el cos li anava a sotragades pels forts tremolins que estava patint. Tenia tot l’aspecte de ser una hipoglucèmia brutal, i per sort el preludi d’un coma diabètic. Va anar relliscant de la cadira fins que va anar a parar a terra. Me’l vaig quedar mirant amb fixesa. Em somreia la Fortuna, vaig sospirar alleujada i vaig pregar perquè aquesta fos la darrera caiguda.
Sense pressa però fingint una terrible angoixa, per si de cas es reviscolava i per no aixecar sospites amb el meu interlocutor, vaig telefonar l’ambulància, trigaria en arribar, van informar-me. Hi havia hagut un accident molt greu a Bellver d’Ossó, en el que hi havien estat implicats diversos vehicles, hi havia hagut morts, hi havia hagut ferits, i estaven col·lapsats. Vindrien tan bon punt els fos possible.
Mentre els esperava, el metge que s’havia posat al telèfon per ajudar-me em va donar abans d’acomiadar-se unes instruccions precises, que jo vaig seguir al peu de la lletra:
―Agafi un got, ompli’l d’aigua, tiri-li força sucre, remeni’l bé i faci-li beure tot. Que m’ha entès? ―va voler saber preocupat en adonar-se que jo no li responia.
―Sí, sí ―li vaig dir finalment entre sanglots d’histèria mentre penjava el telèfon.
El fet de sentir aquella veu tan agradable i amoïnada m’havia fet neguitejar i la meva consciència havia tret el nas. Em vaig obligar a empassar saliva un parell de vegades, i vaig fer tal com m’havia dit.
Vaig anar a buscar un dels gots de l’àvia, els de cristall tallat, els que són guardats amb clau a la vitrina del menjador del primer pis. Vaig haver de furgar pels calaixos perquè no tenia present què n’havia fet de la clau, des de la darrera vegada que havíem fet servir els gots. Quan ja el vaig tenir a la mà el vaig omplir d’aigua gairebé fins dalt i, a poc a poc perquè no se m’aboqués, vaig baixar al rebost a buscar el paquet de sucre, no recordava si a la sucrera de l’armariet del costat dels fogons encara en quedava, segurament que sí, amb molt de compte en vaig retallar bé l’angle de la dreta, perquè s’havia d’encetar i si no després vessa, he de dir que no hi ha cosa que em faci més malícia que trepitjar sucre, no suporto aquell crec, crec, i en vaig tirar quatre cullerades ben curulles dins el got. Vaig tancar el paquet i vaig anar cap a la cuina. Em vaig apropar a ell.
Remenava i remenava el sucre perquè quedés ben dissolt.
Ell perdia més i més les forces. Em mirava. amb esforç allargava la mà per abastar-lo.
Jo li deia:
—Amor meu, encara no és a punt. Et podries ennuegar si no el remeno bé.
—Mala puta! —em va etzibar amb veu rogallosa i amb profunda ira.
Jo, amatent, m’hi vaig acostar ben a prop perquè em pogués llegir els pensaments amb claredat i, aguantant encara el got a les meves mans mentre seguia remenant el sucre, li vaig oferir el meu darrer somriure.
Amb un sospir he apujat el vidre, he engegat el motor i he seguit endavant, decidida a deixar tots els records comuns en aquell marge de la carretera. De lluny, he vist el cotxe que se l’endu. Sé on anem. No em cal encalçar-lo.
Quan hi siguem, vigilaré de prop. Escoltaré el so somort de la terra en caure damunt la fusta. Imaginaré la seva mirada...
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimarts, 31 de març de 2015
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)
No goso sortir.
Que no surti el cinc.
No goso. No.
Que ningú me’l tiri.
No em tireu el dau.
No em trieu la sort.
No sé si aquest joc...
No sé si m’escau.
Primer era al vermell:
massa atreviment.
Passant al verd, desert.
Al blau, molt sarau.
I ara, al groc...
No em tireu el dau.
No em vull cap, de cinc.
Em fa por sortir.
Se’m fa massa fosc.
No trobo casella.
Cap no m’és propera.
Tot és estrany, lluny.
No atraparé ningú.
Tots m’atraparan.
Sis. Em mataran.
Sis. Sis. Sis. Ben morta.
Aneu fent. Jo no.
Cap color m’acull.
Les cases no em voldran.
Tot m’és molt distant.
Les fitxes m’escupen
i tiren amunt,
números amunt.
Volen guanyar totes.
Volen arribar.
¿Arribar? ¿On?
No sé si aquest joc...
No em sento bé enlloc.
Vull sortir del tauler.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
divendres, 27 de febrer de 2015
(fragment 2 de 3)
Al cap d’uns anys, no sé si va ser a causa d’aquestes sortides i la disbauxa que deurien comportar, o si perquè realment així havia de ser, que es va tornar diabètic. Aleshores, de ben segur que a causa de la mateixa malaltia, el mal humor, les dèries, la violència, les recriminacions van anar en augment. Era com si jo fos la culpable directa d’aquella falta de salut i n’hagués de pagar les conseqüències.
Quan se’m van obrir els ulls, quan l’amor ja no hi era, quan em vaig adonar del que estava passant, del que m’estava fent, de com era en realitat, vaig decidir eliminar-lo.
No m’havia de precipitar. No em podia permetre cap error.
No volia que hi hagués sang, perquè em fa molta angúnia i a més ho taca tot, ni haver-me de desfer del seu cos; això m’amoïnava profundament perquè jo sola no tenia prou força per arrossegar-lo i no podia pas buscar ajut. I a més, què en faria? No hi havia cap penya-segat a la vora, ni cap riu profund, el Sió no serveix per a aquesta mena de gestes. Per tant havia de semblar, en el possible, una mort per causes naturals o circumstancials i així jo no n’hauria de disposar.
Si l’hagués enverinat directament amb mata rates o amb qualsevol cosa que tenia a l’abast al mas, hauria estat un desenllaç barroer i em podrien incriminar amb facilitat. Em calia una sortida més neta i no haver de pagar amb la meva llibertat pel que amb tanta certitud es mereixia.
Aleshores vaig ser conscient que les seves absències eren un regal. Malgrat que havia d’agafar l’autocar de línia perquè ell s’enduia el cotxe gran, i també les claus del meu, aprofitava els dies per recórrer les biblioteques de les viles i les ciutats veïnes: Agramunt, Guissona, Artesa... No gosava anar a Tàrrega perquè encara hi tenia molts coneguts i me’ls podia trobar, d’amics ja no me’n quedaven. A les bibliotecàries els demanava sempre un munt de llibres de matèries ben diverses per no aixecar sospites; la gent de vegades lliga caps de les maneres més inversemblants.
Després de molt buscar i de documentar-me per fi vaig trobar la solució. El secret estava en manipular la insulina que s’injectava, i que tenia emmagatzemada en una nevera tancada amb pany i clau, però havia de ser fet de manera que no és notés. No podia en cap cas tocar el contingut de les ampolletes, ni deixar el mínim rastre, ja que solament les manejava ell.
Al final em vaig decidir per congelar i descongelar la insulina, així si no funcionava ell no s’adonaria de res. Amb aquest procés, suposava, el medicament perdria les seves qualitats i, de moment, els efectes que podia tenir en el malalt no estaven documentats, ja que jo no en vaig trobar cap referència, i vaig pensar que sempre és bo descobrir, provar coses noves, la llàstima és que no ho podria fer públic. A maldades no li passaria res, i jo hauria de seguir amb la meva recerca. I si tenia sort, quedaria alliberada per sempre. M’havia d’arriscar.
Vaig comprar alguns cadenats per aprendre a obrir-los amb un filferro molt prim, sense deixar cap marca. Estava convençuda que si hi havia la més petita esgarrapada en el de la nevera se n’adonaria, em colpejaria amb brutalitat i jo perdria una ocasió potser irrepetible.
Si ho feia bé, em tranquil·litzava pensar que no se li acudiria mai imaginar que jo podia tenir res a veure amb el que hipotèticament li podria estar passant, ni que hauria gosat tocar la “seva” nevera i encara menys la “seva” insulina. Ell sabia que li tenia por i dubtava obertament de la meva intel·ligència.
Quan vaig pensar que podia actuar amb la seguretat d’obtenir els resultats que esperava, vaig treure algunes ampolletes a l’atzar, les vaig posar ben embolicades al congelador de la nevera de la cuina, neguitosa perquè no se li acudís tornar abans del que jo havia previst, la sort em va acompanyar; quan van estar descongelades de nou les vaig tornar a deixar exactament on eren, en el mateix ordre en que les havia tret, perquè era ben capaç d’haver posat alguna marca. Ara només em calia esperar i pregar per l’èxit de la meva empresa.
Després d’un temps d’incertitud i de neguit, de no saber si el meu esforç serviria per alguna cosa, per fi, i naturalment sense jo saber-ho, li va tocar el torn a un dels recipients congelats i descongelats i es va injectar el líquid. En un principi no va passar res, però al cap d’una estona va començar a balbucejar, es va tornar pàl·lid, suava, perdia les forces, i al cap d’uns moments va patir la primera d’una sèrie de fortes baixades de sucre, en aparença inexplicables, i que pràcticament el conduïen a la pèrdua de consciència, pèrdua de la que cada vegada es recuperava amb més dificultat.
Aleshores em vaig adonar amb il·lusió que la meva idea funcionaria. Tan sols em calia paciència, i jo havia hagut d’aprendre a tenir-ne molta.
Cada cop que li venia una d’aquestes crisis, jo, esposa abnegada, maldava pel seu benestar, com si el nostre fos un matrimoni modèlic. D’immediat cridava el metge, l’ambulància, l’acompanyava on fos i quan fos, sense deixar-lo en cap moment ja que em calia estudiar la més mínima de les seves reaccions. I ell donava per suposat que era la meva obligació estar-ne pendent, per tant era una situació perfecta.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
dimecres, 21 de gener de 2015
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)
Els dies m'esbotzen els ulls.
La distància dóna una forma
nítida al tel del mostrari
de bèsties, humans i elements.
El defora es dibuixa.
El dedins es distorsiona.
Hi ha curtcircuits dèbils i secs,
emocions toves, llefiscoses,
brins d'idees temorenques,
i aquesta raresa de no
sentir-me certa, de perdre
els punts del meu propi teixit
i no saber-me mirar,
no poder tenir distància
en ser jo dins jo mateixa.
Aquesta raresa de veure
el jo en codificat
i de tenir, només,
consciència d'un dels molts sers,
de ser ferro trencadís.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimecres, 24 de desembre de 2014
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)
M'he emplenat la boca amb el teu nom
fins que ja no hi ha tingut cabuda
i m'he ennuegat amb els teus sons.
He caminat per vies i places
i carrers i avingudes i estacions.
T'he descrit i he rastrejat la nit,
i he interrogat la matinada.
I he tossit fins a aclarir la veu,
i he tornat a fer tronar el teu nom.
El teu nom. Sempre el teu. El teu nom.
Fins a desgastar-lo. Fins que ja
no ha pogut prendre cap sentit.
I tu encara no hi eres.
Mai no hi eres. Mai no responies.
Res no coneixia el teu nom.
Te m'escapaves sempre: no hi eres.
L'inabastable dins l'impossible.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dijous, 27 de novembre de 2014
Li tremolaven les cames de mala manera, i per culpa de portar posada aquella americana antiquada de son germà que li venia gran per totes bandes, no feia més que suar la cansalada. Els nervis per l’entrevista i els deutes amb el banc no l’havien deixat aclucar l’ull en tota la nit i ara, assegut en aquella asfixiant i impersonal sala d’espera, rodejat de centenars de contrincants vinguts d’arreu del territori per tal d’aspirar al darrer sou del país, les parpelles li pesaven com persianes. Tenia tanta feina en mantenir-se despert i atent als noms que el secretari, esprimatxat d’ulleres gruixudes, anava cridant cada cinc o deu minuts per odre alfabètic, que no li quedà esma per repassar les dades inventades del currículum farsant que duia a la carpeta amb els seus títols universitaris i els seus certificats d’idiomes, ni per detectar la mirada interessada i temptadora de la noia bruna que seia prop de la peixera, ni per adonar-se que encara portava penjant l’etiqueta dels pantalons de marca que s’havia comprat expressament per a l’ocasió, després d’empenyorar el televisor i la rentadora.
Ara bé, quan el secretari escanyolit pronuncià finalment el seu nom, en Blai Tardà es despertà de cop i s’aixecà d’un bot de la cadira, amb tanta mala sort que li caigué la carpeta per terra i tota la paperassa s’escampà als seus peus formant una grotesca catifa que el convidava a fer, un cop més, el ridícul. Inquiet i avergonyit, s’esmerà en recollir la seva documentació el més ràpidament possible sota la mirada severa del secretari primatxó, qui aprofità l’espera per netejar-se les ulleres de cul de got amb la màniga de la jaqueta de franel·la. Quan acabà de recollir els seus patracols, es retocà el nus de la corbata, intentà eixugar-se la suor de les mans fregant-se-les contra els camals dels pantalons de marca, respirà profundament, i amb la mateixa solemnitat amb la que havia encarat les darreres tres-centes entrevistes de feina, entrà amb pas decidit a l’escorxador.
A dins l’esperava un homenot amb cara de pocs amics i posat de tenir encara menys ganes de treballar. En veure entrar en Blai fet un sac de nervis, l’home somrigué amb sadisme i el convidà a ocupar la cadira desmanegada situada davant de la seva poltrona. Obedient, en Blai s’assegué i s’esforçà en transmetre, per mitjà del llenguatge no verbal, seguretat, confiança, optimisme, o, si més no, procurà amagar el cangueli que en realitat el dominava pel fet de saber que s’ho estava jugant tot a una carta.
Quan l’homenot es decidí a parlar, li preguntà per la seva experiència professional i en Blai, metòdic, procurà sintetitzar de forma clara i convincent la seva prometedora carrera com a arquitecte, així com la seva vivència en el sector de l’hostaleria, des de l’inici de la crisi econòmica fins al tancament del Telepizza on treballava. Tot seguit, aprofitant l’embranzida discursiva, s’ho feu venir bé per remarcar la seva personalitat treballadora i servicial, tot escampant per sobre la taula un bon feix de cartes de recomanació, diplomes i carnets de partits polítics de tots els colors.
Abans que en Blai acabés d’enumerar totes les seves qualitats i aptituds, l’homenot prengué la paraula i decidí que havia arribat el moment d’informar-lo de les característiques de la darrera plaça que quedava al país: contracte temporal, una jornada laboral de vint-i-quatre hores al dia, un sou que no arribava, en el seu cas, als 500 euros mensuals, sense vacances, sense dies festius, sense baixes per malaltia, sense pagues extres, ni oportunitats d’ascens, però, això sí, possibilitat de treballar des de casa.
Eufòric, sense acabar de poder creure que tingués davant seu una oportunitat com aquella, extasiat d’alegria pel fet d’estar tant a prop d’aconseguir el que feia mesos que perseguia frenèticament, en Blai s’afanyà a reiterar la seva absoluta idoneïtat pel càrrec i s’acomiadà de l’homenot amb una estudiada i servil reverència. Convençut d’haver fet bon paper, s’entornà cap a casa somrient i esperançat.
Malauradament, però, uns dies més tard rebé una trucada de part de l’INEM per comunicar-li que no se li havia concedit la plaça. Abatut, en Blai es precipità en l’abisme de la desesperació, les cames li feren figa, i durant uns segons mantingué, silent, el telèfon sostingut entre les mans, agenollat al terra del seu pis a punt de ser desnonat, talment com un noble samurai en el moment precís de cometre l’harakiri. Abans de caure en la més profunda depressió, però, encara trobà un fil de veu per preguntar, d’esma, el motiu pel qual l’havien refusat per ocupar l’idíl·lic i disputat càrrec de treballador a l’atur. Impietosa, una veu aspre i ronca li respongué que es devia a la seva sobrequalificació professional.
Helena Codorniu
Guanyadora del IV Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert
amb l'obra El transportista d'orgues
divendres, 31 d'octubre de 2014
(fragment 1 de 3)
M’he volgut aturar. A ell, sense cap mena de dubte, no li hauria agradat que ho fes, tanmateix no hauria dit res. De bon principi, mai no deia res. Com sempre, jo li ho hauria vist a la mirada. Acte seguit, en adonar-se’n, hauria vingut l’infern.
Al darrer revolt, abans d’agafar el trencant cap a Tarroja, he deixat la carretera, he parat el cotxe alhora que abaixava una mica el vidre de la finestreta. Plou. M’he quedat a dins. No per por de l’aigua, no. Ho he fet pensant en el que hagués hagut d’escoltar, en tot el que hauria estat capaç de dir-me, de recriminar-me si sortia a fora.
Només han estat cinc minuts, però. Els suficients per veure desfilar els records de trenta anys de la meva vida, entre el vidre i el sostre, per aquell trosset de cel ennuvolat que queda damunt el que fins ara havia estat casa meva, casa nostra. He vist les alegries de la infantesa, els errors de joventut, les tristeses, els desenganys, el dolor... He dit adéu, sense cap recança, al temps de la nostra vida en comú.
Que n’és de fàcil prendre una decisió equivocada quan fa poc que has deixat l’adolescència. Quan ni tan sols et planteges les possibles conseqüències del que has triat. Havia d’anar bé, vaig creure en aquell moment. El necessitava tant.
Tothom em va advertir. Tothom s’imaginava el que passaria, i més sent com és ell, els agradava afegir, perquè de seguida ho havien percebut. Primer ho deien amb la boca ben petita, després ja no se n’estaven.
Jo, no els en feia cap cas. El món era meu. El suposat amor, també. M’hi vaig casar i ben casada, per l’església com Déu mana. M’hauria estimat més seguir vivint a Tàrrega, jo hi tenia amics i coneguts, però ell no ho volia, vam llogar el pis i ens vam instal·lar al casalot d’estiu de la meva família; un mas situat al mig de l’infinit, als Plans de Sió, entre Hostafranchs i Concabella. Va acomiadar els masovers; com a premi per la fidelitat de tants i tants anys de treballar per a la meva família, els va fer present de tot el bestiar. Els trossos, els va donar en arrendament a una gent que jo no sabia ni qui eren. Seríem més feliços contemplant la natura, envoltats pels camps de cereals i el horts; ens bastaríem l’un a l’altra. No necessitàvem ningú més, al·legava.
Ara, d’aquí estant, amb la perspectiva que et dóna el pas del temps, he de reconèixer que sí que es veia venir, però no hi ha res més crèdul, ni més fàcil de manipular que la joventut.
Quan els pares van morir en l’accident d’avió mentre anaven a Nova York, ell va sorgir del no res. Em va perjurar que havia estat amic del pare, des de sempre. Jo no n’havia sentit a parlar mai però m’ho vaig creure. Necessitava fer-ho. M’havia quedat completament sola, no tenia altra família, i ell em mirava amb tant d’afecte, en nom d’aquella antiga amistat, que em sentia emparada. Era com si els pares no haguessin marxat, com si encara hi fossin una mica.
Amb subtilesa es va anar apoderant de la meva voluntat, després de mi mateixa, més tard del que em pertanyia: les cases, les terres, els diners. Jo, estúpida de mi, m’hi sentia obligada perquè em protegia, deia, de la meva candidesa, de la gent, de la vida. Era el meu cavaller galant, afirmava i jo criatura ignorant, me’n vaig enamorar.
Just en tornar del viatge de noces tot va canviar de manera radical, ja no estava per mi. D’arreu van sorgir antigues coneixences, d’aquelles de tota la vida, que no em va presentar, i necessitaven del seu constant ajut i atenció i havia de marxar amb elles. Aleshores, en quant rebia una trucada, em deixava abandonada a la meva sort al bell mig dels prats entre el blat i la civada, sense donar-me cap explicació ni cap adreça on trobar-lo. De primer s’instal·lava amb els seus amics en un hotel de Cervera dos dies, tres..., més endavant ja van anar a Barcelona o allà on els abellia; quan no em veia furgava entre els seus papers i en trobava les factures, i així sabia per on es movien. Mai, però, vaig saber amb exactitud què hi feien, però m’ho podia imaginar.
Al principi em sabia molt greu que em deixés, però no m’hi vaig oposar, ni em vaig queixar, perquè pensava que això era lògic, que potser necessitava estar amb gent de la seva edat. Després ja havia après a tenir-li por i tampoc no deia res, la més petita excusa propiciava l’esclat de la seva ira, i amb el temps els atacs de còlera van esdevenir d’una virulència inenarrable, i jo acostumava a sortir-ne amb un grapat de blaus per tot el cos. Tanmateix encara l’estimava. Encara el necessitava.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dilluns, 15 de setembre de 2014
(poema del recull Ferro trencadís, publicat per Viena Edicions. 2003)
Fimbreig. Tires d’imatges que transcorren.
Ràpid. Molt ràpid. Tot s’endarrereix.
Sóc en aquesta andròmina que avança.
Enlloc més. Els territoris em fugen.
El món vist des de dins. I des de fora.
Ciment, i arbres, i gent, i més cotxes.
Res no s’adona que l’estic mirant.
I les coses prenen la forma de
somnis que perfila la meva ment.
I penso. Molt i molt intensament.
Em recreo en aquest moment de trànsit:
tot un espai per a la reflexió.
Deixo per poder retrobar de nou.
I la malenconia s’accentua.
Extasiada, sembla que trenco el son.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimecres, 27 d'agost de 2014
(fragment de la primera part de la novel·la L'ombra de Proteu)
Aquell matí, l’Ignasi va entrar al magatzem. En Yoyo i dos ajudants més descarregaven els dos últimes palets.Amb els albarans a la mà, anava comprovant les partides arribades. Tot el suro que havia entrat al magatzem, marcat, classificat i dipositat en lleixes, tenia el gruix de l’excel·lència; d’allà en sortiria un tap per a vins de reserva.
En Yoyo, en veure’l, va fer aturar un moment els seus ajudants; no volia que l’Ignasi se li fes fonedís per entre les fileres de suro sense ensenyar-li unes caixes que havien arribat el dia abans.
― Ignasi, al final del passadís dos, hi vaig fer descarregar unes caixes blanques. Les has vistes?
― Encara no. Què vol dir “hi vaig fer descarregar”? On era jo?
― Oh, era tard, les set tocades! Tu ja havies plegat quan vaig veure que el porter obria la porta gran de ferro i deixava entrar untràiler amb matrícula alemanya –en Yoyo caminava decidit davant seu i el feia seguir mentre li ho anava explicant.
― És estrany! No estava previst rebre cap comanda d’Alemanya!
― Van descarregar quatre caixes. L’home que les va entrar va fer fixar-me en l’adhesiu que posava “mercaderia fràgil”. Les vaig posar, separades, en aquell racó.
L’Ignasi va voltar-les. Ningú no li n’havia dit res d’aquella comanda; i per tant, no estava autoritzat a obrir-la. L’empresa d’origen no li era desconeguda. No era cap proveïdora de peces o màquines relacionades amb el procés d’elaboració de taps de suro. No va dir-li res, a en Yoyo, ja ho sabria; aquell nom li sonava massa per oblidar-se’n; juraria que n’havia vist propaganda en revistes especialitzades en taps, i no pas de suro, sinó de silicona. Ja ho confirmaria. Però els auguris no eren bons.Es preparavauna nova atzagaiada d’en Marc Tarrés.
Tampoc en Yoyo no es va atrevir a preguntar-li res. Tots dos emmudiren. En Yoyo va sentir al seu damunt el pes de la mirada desconfiada de l’Ignasi, i va sentir-se altra vegada desemparat. Li van tornar a la ment aquells primers dies que, descarregat de la pastera, buscava desesperadament feina per obtenir papers i un sostre. I si ara li fallava aquella mà amiga? Quina importància podia tenir aquella mercaderia que ell havia entrat al magatzem, perquè suscités aquella brillantor als ulls de l’Ignasi i aquella sequedat en els seus llavis, ara serrats? Feia sis anys que el coneixia, i quatre que pedalaven junts carretera enllà, camí de Pals, per anar a la fàbrica. En Yoyo sortia del carrer de la Bisbal i l’Ignasi del de Torroella, tots dos situats al barri de la Punxa, a tocar del polígon industrial. Aquell matí, la roda del davant de la bicicleta de l’Ignasi va quedar punxada de sobte, sense que pogués fer res més que arrossegar el vehicle fins a la feina. Va ser llavors que en Yoyo, hàbil i previsor, i acostumat a dur la casa a sobre, va poder estirar la punta de la cabota d’aquell ferro llarg i prim que havia entrat dins el teixit de la goma del pneumàtic, desprésva segellar el petit forat i va inflar la roda. Aquell dia les seves mans encaixaren, i es diria que per sempre més. En agraïment d’aquell favor, l’Ignasi, el dia que es va jubilar en Gepes, l’home que carregava i descarregava palets i netejava el magatzem, va pensar en ell. De fet, ja el tenia vist i revist perquè en Yoyo havia treballat durant dos anys en una empresa constructora que estava aixecant un edifici per a oficines en un descampat de molts metres quadrats entre Indústries Sureres Tarrés i Suro-Export Cases.
L’Ignasi en coneixia història; de fet, una història com la de tants altres immigrants que, com ell, un dia van decidir fer el salt a Europa, tancar la porta al seu paisatge, a la seva família, perquè només tenia vint-i tres anys i li faltava el futur, l’espai per al somni. Havia arribat en una pastera amb quaranta-quatre homes més, després de donar voltes, durant mesos i mesos, a la idea de fugir del seu país. Havia tingut sort, havia arribat.No va ser capaç de plorar pel que deixava enrere fins al cap de molt temps, perquè la por de ser retornat, els papers, la feina i l’habitatge li oprimien el nus que tenia a la gola des que els seus ulls es van atrevir a mirar enrere i ja no va poder veure casa seva. Allà hi deixava la seva mare, una dona jovenassa, i la seva germana, que llavors tenia tretze anys i que vivia amb la dèria posada en el somni europeu. L’Ignasi li havia ofert aquella feina a la fàbrica, i llavors havia aconseguit papers i pis. Un quart pis sense ascensor els propietaris del qual havien decidit mantenir com a finca en estatus de desnonament probable perquè no tenien actualitzada la cèdula d’habitabilitat, i que llogaven als immigrants. L’Ignasi no només l’havia ajudat, sinó que el respectava; per això, ara en Yoyo, no li entenia aquella mirada.
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu
dijous, 24 de juliol de 2014
La Júlia i en Tomeu, dos joves romàntics de mena que vivien expectant l’aparició d’un gran amor «de pel·lícula», es van enamorar bojament a primera vista. Només veure’s, a la sala d’espera d’un dels podòlegs més acreditats de Barcelona, van sentir una flamarada interior tan forta, una atracció química tan bèstia, que gairebé els va fer perdre el coneixement, a més a més de la tanda per a la visita amb l’especialista. En recobrar l’alè i intercanviar les primeres paraules sobre el temps, el canvi climàtic i els inconvenients d’haver de dur plantilles per combatre la fortor de peus i la manca d’arqueig de la planta, van saber del cert que estaven fets l’un per l’altre. Finalment, en fer-se el primer petó, furtiu, amagats en el lavabo de la consulta del metge, van constatar que es desitjaven desenfrenadament i que aquell apassionament desmesurat era, sens dubte, dels que duren tota la vida i poden arribar a vèncer qualsevol obstacle.
Aquella mateixa tarda, la jove parella va reunir amics, veïns i parents a una cafeteria per fer pública la seva ardorosa relació i comunicar-los el seu imminent casori, doncs estaven decidits a passar per la vicaria l’endemà mateix, a primera hora, just quan la lluna i el sol coincidissin al firmament. Tenint en compte les profundes diferències culturals entre les dues parenteles —una nissaga provenia de La Dreta de l’Eixample, de tota la vida, i l’altre, en canvi, tenia, des de temps immemorables, les seves arrels a l’Esquerra de l’Eixample—, la Júlia i en Tomeu preveien un daltabaix de ca l’ample i, abans d’acudir a l’aplec, no dubtaren en fer les maletes, de pressa i corrents, per tal de fer-se escàpols ràpidament en cas d’anar maldades.
Incomprensiblement, però, les dues famílies s’avingueren d’allò més i, als cinc minuts, ja estaven organitzant una calçotada a una casa rural de Valls per un diumenge que fes sol i no jugués el Barça. Al seu torn, els amics d’un i altra també congeniaren sorprenentment bé, malgrat que els convidats d’en Tomeu eren majoritàriament de lletres i els companys de la Júlia, en canvi, s’havien decantat més per carreres de ciències. Cal afegir també que, entre els assistents, un home desnerit i encorbatat, que era el director d’una oficina de La Caixa, els comunicà que es sentia tan profundament commogut i entusiasmat per la seva fulminant història d’amor, que els concedia immediatament, sense pensar-s’ho dues vegades, un crèdit a només quaranta anys per poder-se comprar un dels pisos que el banc havia embargat feia temps i no sabia què fer-ne. Atònits i entresuats, els enamorats ho acceptaren d’esma, sense saber quina cara fer-hi. Amb la mateixa desil·lusió, empal·lidits, també agraïren les encaixades de mans, els a
fables copets a l’esquena i els generosos regals amb que la resta dels convidats s’esmeraren a felicitar-los pel seu prometatge, just abans de marxar.
En quedar-se sols, cap dels dos amants sabé què dir, i restaren en silenci una bona estona. Se sentien consternats, traïts, fracassats. Les seves famílies no estaven enemistades ni s’oposaven a la seva relació; els amics no desaprovaven la seva elecció ni es burlaven dels seus precipitats projectes de parella; la societat, sempre carregada de prejudicis, no els assenyalava acusadora per haver transgredit cap convenció. Fins i tot la banca, inclement de mena, els havia ofert la possibilitat d’adquirir un pis, oportunitat a què ja ni aspiraven cap de les parelles dels seus respectius grups d’amics.
En aquestes imprevisibles i catastròfiques circumstàncies, sense ni tan sols una declaració de guerra pel mig que enviés en Tomeu al front i els obligués a separar-se i a enviar-se cartes d’amor molt llargues i lacrimògenes, era infactible viure l’amor impossible que sempre havien somiat, un amor prohibit dels de veritat, dels que valen la pena, com els que havien immortalitzat algunes de les seves pel·lícules preferides: Casablanca, Els Ponts de Madison i West Side Story, entre d’altres. Així doncs, no els quedava altra opció que deixar-ho córrer. No hi havia res a fer. Ho tenien tot en contra.
Sense haver-ho acordat de paraula, incapaços de desfer-se d’aquell mutisme angoixant que els havia capturat per sorpresa, cadascú agafà la seva maleta carregada d’il·lusions platòniques i s’entornà cap a la seva barriada de l’Eixample barceloní, amb la cua entre cames, tot arrossegant els seus peus excessivament plans i suosos.
Helena Codorniu
Guanyadora del IV Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert
amb l'obra El transportista d'orgues
divendres, 27 de juny de 2014
(obra guanyadora del segon premi del II Concurs de microrelats de gènere negre NegrOliva, 2014)
Mira amb fixesa els encenalls dels llapis als que va fent punta amb la maquineta, els veu caure lentament, molt lentament cap el terra. “Que poc que pesen”, sospira. Tant de bo ella fos així d’etèria, potser d’aquesta manera es podria escapar de l’habitació passant per qualsevol escletxa.
Però el temps transcorre i ella sempre és asseguda darrere aquella porta. Sí que hi ha una finestra, sí. Si s’hi apropés veuria el jardí, el sol. Veuria com cau l’aigua d’una petita cascada, fins i tot sentiria el soroll que fa en espetegar dins l’estanyol, que l’acull amorós.
El que es pot veure al defora des de la finestra a ella no li interessa. Ella només vol ser a l’altre costat de la porta, i a més té feina. Una feina que tan sols atura quan li fan mal les mans, encara que sense perdre mai de vista les petites i cargolades laminetes que s’amunteguen als seus peus.
Quan ja ha descansat, torna a la seva tasca: cal que faci punta als llapis. Potser si avui no li prenen els muntets de fusta, com fan cada dia, els hi podrà calar foc i com que s’encendrà l’edifici aleshores podrà fugir.
De vegades, mentre està aturada i les mans li reposen damunt la falda, li ve al cap com ha anat a parar darrere la porta. No hi vol pensar, però la ment és lliure i no entén d’ordres ni de voluntats.
Ja fa molt de temps, tant que ni el recorda, el seu home va traspassar. Va ser una mort sobtada i terrible, i es van entestar en fer-li l’autòpsia. Enverinament per cicuta, van determinar. I tots els ulls es van girar cap a ella, perquè ja se sap que els enverinaments són cosa de dones. I ella, amb la certesa que dóna el coneixement, els va girar cap el fill del seu home que, arrogant, li va aguantar la mirada; ulls blaus i gèlids, amenaçadors on hi va poder llegir la seva sentència. Al cap d’uns dies ja l’havia fet tancar a la casa dels orats. Per sempre.
Amb una forta esgarrifança torna a la feina i contempla, encara amb més fixesa, els encenalls que cauen un darrere l’altre, amb lentitud, fins arribar a terra.
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
divendres, 30 de maig de 2014
(poema del recull Ulls a través)
Jo vaig tota sola
per camins d'ulls tancats,
sense lloc que m'arreli
ni llop que m'enxampi.
Jo vaig desemparada
per parpelles cluques,
amb talons de clec-clec
que em calcen la por.
Si em demanen què faig,
jo dic anar tirant,
anar tirant pel camí,
i de braços plegats,
esperant, tal vegada,
motiu per estendre'ls.
Gemma Arimany
Guanyadora del XV Premi de Poesia
Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol
amb l'obra Ulls a través
dimecres, 23 d'abril de 2014
(fragment de la primera part de la novel·la L'ombra de Proteu)
La veu en off persistia en l’explicació: “Les glaceres de Groenlàndia no són ni les més grans de la Terra, ni tampoc les primeres que es fondran. Per grans, les de l’Antàrtida, que tenen aproximadament deu vegades més de gel; i per velocitat de fusió, les petites glaceres dels Pirineus o del Kilimanjaro, que desapareixeran abans. Què passa, doncs? On és, el problema?: Groenlàndia és una bomba de rellotgeria. -Ara no només en Jaume, sinó també en Tomeu van parar l’orella amb més atenció-. Emmagatzema dos milions i mig de quilòmetres cúbics de gel al nord de l’Atlàntic, una quantitat que equival a cobrir tot Espanya sota un mantell de cinc quilòmetres de gruix. Si aquest gel es fongués, el nivell dels mars i dels oceans pujaria set metres. I això, que és una probabilitat en un termini llarg, no ens ha de fer perdre de vista el corrent del Golf, que travessa l’Atlàntic i porta aigües càlides del Carib a les costes del nord d’Europa; o sigui, es tracta d’un gran corrent submarí encarregat de regular el clima de tota la Terra i que recorre l’Atlàntic, l’Índic i el Pacífic”. A la pantalla, ara, ja no hi apareixien blocs de gel, sinó un esquema amb colors que la veu en off anomenava la corretja transportadora oceànica. “O sigui, que transporta aigües fredes del fons de l’oceà a la superficie, al nord del Pacífic i de l’Índic, i enfonsa aigües càlides de la superfície al fons, al nord de l’Atlàntic, davant de les costes de Groenlàndia, un punt crític per mantenir el corrent actiu i el clima de la Terra estable, i aquest és un risc a mitjà termini”.
El documental s’acabava amb una imatge esplèndida d’una aurora boreal que cobria tot el cel davant dela glacera de Jacobshaven; a la pantalla, s’hi podia llegir: “Aturem l’escalfament global”.
La sala va aplaudir discretament; segurament que hi havia més Costes entre elpúblic que no s’esperaven aquella sortida per la tangent; però alguns blocs i bolígrafs a les faldes delataven les ganes d’arribar a esclarir en el torn de preguntes com allò que semblava tan lluny podia afectar-nos a tots.
Un noi jove va ser el primer a trencar el gel dirigint la pregunta a la doctora Nathalie Smith, oceanògrafa, professora i investigadora de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, i convidada per la Universitat de Barcelona. La pregunta va fer encongir l’Ona, que s’havia assegut a primera fila. La va considerar molt tècnica i pròpia d’un llicenciat número u de la seva promoció; incidia sobre el tema de l’escalfament global, i amb dades a la mà constatava: “En les dues últimes dècades, a Groenlàndia la temperatura ha pujat tres graus, i les emissions de gasos contaminants, que el protocol de Kyoto intentava frenar, continuen augmentant a un ritme accelerat a causa del desenvolupament econòmic de països com l’Índia i la Xina; d’altra banda, la velocitat amb la qual baixen al mar les grans glaceres del sud de Groenlàndia s’ha multiplicat per dos en cinc anys, segons estudis recents; això pot fer desestabilitzar la corretja transportadora. En quin termini i de quina manera pot afectar-nos?”
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu
dimecres, 23 d'abril de 2014
(fragment de la primera part de la novel·la L'ombra de Proteu)
Es Pedram era deserta de barques i de veus. I només en Tomeu i la Caterina reprenien el diàleg amb l’aigua i les pedres.
En Tomeu havia decidit fer quatre braçades per treure´s la calor de tot el dia. La Caterina també havia entrat a l’aigua amb ell, però, després de remullar-se una mica, n’havia sortit de seguida. No li havia agradat mai de banyar-se cap al vespre, perquè ella sense la claror del sol se sentia poruga, i les negrors, com en un cel de tempesta, l’acovardien. Va optar per esperar en Tomeu asseguda a la falda d’una roca amb una tovallola a l’esquena, i amb les cames i els peus a l’aigua. Sentia l’embat de les onades picar contra l’extrem del bloc de pedra i després, més amortides, li banyaven la pell com una carícia. L’aigua era tebiona. Li va semblar que entre l’escuma blanca surava una mena de campana de plàstic transparent; només algú que no conegués el medi, podria haver pensat que es tractava d’una bossa de plàstic. La Caterina es va posar en guàrdia i va alçar-se; moments després, s’adonà que la bèstia era morta i que el mar l’escopia. Va començar de caminar a tocar de l’aigua, vigilant d’una banda l’anar i venir de la medusa; i per l’altra, els peus del rocam. Lluny encara, en Tomeu s’apropava a la platja i deixava rere seu, no pas l’horitzó, sinó la paret del penya-segat que retallava, dalt del cim, una massa esclarissada de pins contra el cel grisós. Es començava de girar vent del nord.
La seva Caterina era, en la distància, un cos bellugadís, baixet i rodonet, de carns blanques i fines que les seves manasses d’home de mar envermellien amb carícies. Ella l’esperava impacient amb aquella impaciència callada i patidora; per això, des de sempre, l’havia obligat a portar la mare de Déu del Carme al pont de la barca perquè l’emparés de qualsevol mal. Ara, la guardava al porxo de la barraca, en una petita capelleta, perquè ell ja havia deixat la barca. No estava segur de poder explicar-li mai el seu somni. Potser només n’hi podria contar bocinets. La fe en el seu únic Déu, protector de totes les criatures creades, no li permetria creure’l; però ell podia confiar en la bondat del seu cor i en l’estimació que ella sentia per aquell tros de paisatge.
En veure-la ara tan a frec del bloc granític de formes humanes, amb falda i cap, en Tomeu va imaginar-se per un moment que aquell personatge, missatger de les profunditats, també li parlaria a ella a cau d’orella, però la Caterina va fer un bot i va apartar-se’n; alhora que ell la cridava i la saludava amb la mà, gairebé a punt de posar-se dret per sortir de l’aigua.
― Encara no t’has tornat peix, tanta estona en remull! Renoi, sí que me n’has feta, de companyia!
― Perdona’m. Ja veig que paties una mica ―i moll com un ànec li agafava la cara entre les seves mans i li petonejava les galtes, fins a abraçar-la tota ella.
― Anem, que agafarem fred! ―va dir ella, sense cap ombra d’irritació.
― Mira, una altra medusa morta ―va observar en Tomeu, que aquell mateix matí ja n’havia tret alguna de l’aigua.
― Sí, ja ho sé. Fa estona que m’acompanya.
Travessaren el porxo. El cap de la Caterina es va tombar, reverend, cap a la verge, i entraren. Darrere d’ells, va quedar tancada la porta de fusta verda. Persistent, la tramuntana s’infiltrava per les escletxes dels tancats i feia somoure les llargues branques del pi que queien, inclinades, damunt la teulada del porxo. El soroll del mar els arribava afeblit pel vent. Abrigats i ben junts, sentien, a recer de tots el vents, l’aixopluc d’estimar-se.
Núria Ribalta
Guanyadora del XVII Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra L'ombra de Proteu
dilluns, 31 de març de 2014
(obra guanyadora del 2n Premi Foment Martinenc 2013)
― T’he enganyat, Marc.
― Calla.
― No puc més. Necessito dir-t’ho.
― No ho vull saber.
― Ho sé. Però t’ho he de dir. No puc seguir així. Ho has de saber. T’he enganyat.
― Prou, Sabina. De debò creia, confiava, que nosaltres no ens trobaríem mai en una situació així. Que nosaltres seríem capaços d’evitar els melodrames.
― Jo també. Ho sento molt. Molt, de debò.
― Però no fins el punt d’evitar que passés.
― Marc, no et volia perdre.
― No em refereixo al fet d’haver-me enganyat durant tot aquest temps. Em refereixo a aquesta infantil i innecessària confessió d’adulteri. Era el pacte, Sabina. Si t’has entès amb un altre home, no m’ho has de dir, no ho he de saber, no mentre segueixis estimant-me.
― Però jo no he parlat d’adulteri, Marc. Hi ha moltes classes d’engany.
― Què vols dir?
― No he estat amb cap altre home des que et vaig conèixer, si és això el que et preocupa.
― A mi? Jo no t’he preguntat si has estat o no amb altres.
― Però has començat a parlar d’adulteri.
― Has dit que m’havies enganyat, no?
― Però no amb un altre home.
― Amb una dona, doncs? És igual, és el mateix.
― Pregones que la fidelitat carnal no és res més que una frívola convenció social, però quan et parlo d’engany només et preocupa saber si portes banyes.
― Quan la gent parla d’engany se suposa que parla d’això.
― Creia que nosaltres vivíem fora dels convencionalismes, que parlàvem un llenguatge propi.
― Jo també. Tu has encetat aquesta situació desagradablement convencional amb la típica frase «t’he enganyat». Si volies dir una altra cosa diferent també podies dir-ho d’una altra manera, d’una manera que no creés un malentès..
― Tens raó. Perdona.
― No passa res, però explica’m què vols dir, si us plau.
― Bé, et deia que no he estat amb cap altre home des que ens vam conèixer...
― Sabina, això ja ho has dit! I això no té importància. No n’ha de tenir.
― Però en té. Aquí està l’engany.
― Però en què quedem. Has estat amb altres homes sí o no?
― Ho vols saber?
― No! No ho vull saber! Vull saber què estàs intentant dir-me!
― D’acord. Fa un moment, fa res, has dit «si has estat amb altres homes o no, no té importància, no n’ha de tenir».
― Vull dir que no canvia res.
― No. Només és un eufemisme. El que realment vols dir és que ens fa tanta por ser traïts que ens hem convençut que no podem evitar ser infidels, perquè ho som per naturalesa.
― Al contrari, Sabina. No existeix aquesta possibilitat, la possibilitat de ser-nos infidels, perquè mai ens hem promès fidelitat. Per tant, som fidels, fidels a la nostra llibertat.
― T’enganyes. Desitges ser lliure, però no ho ets. Tu has dit: «no ha de tenir importància». Si ens neguem la possibilitat de ser-nos fidels, ja no som lliures.
― No ens neguem res. Ens som fidels a la nostra manera.
― Marc, tu vols dir que som lleials. Lleials a la relació oberta que vam acordar el primer dia. Lleials a la infidelitat.
― Per què pressuposes que t’he estat infidel durant tot aquest temps? Sóc jo qui abans que ens coneguéssim va sotmetre’s íntegrament a les lleis del matrimoni mentre tu gaudies d’una vida esbojarrada i llibertina. Vaig ser fidel a la Teresa durant més de set anys i, en canvi, si encara cal que et faci memòria, va ser ella qui, tot i anar pel món presumint d’una moralitat exemplar, va dinamitar la relació anant-se’n al llit amb un altre, que a sobre era el nostre professor de salsa i balls llatins, perquè vegis si puc arribar a ser calçasses. Per què pressuposes que no t’he de ser fidel a tu, ara?
― Per això, perquè ets fidel per naturalesa.
― No, som lliures per naturalesa. I si ets lliure, no pots ser-me infidel.
― Al contrari. Sóc infidel perquè no sóc lliure.
― Per què no ets lliure?
― Perquè desitjo ser-te fidel. Però no és un desig, és una obligació. No tinc alternativa. Vull viure amb tu. I vull viure amb tu literalment, sota el mateix sostre.
― Però no podem.
― No vols viure amb mi, Marc?
― No és això, és que no podem.
― Però, per què?
― Perquè… com ens enganyaríem, llavors? On passaries les nits amb els teus amants, els bohemis, els negres, els boy scouts i tota la resta? Ens costaria un dineral en motels!
― No hi ha bohemis, ni negres, ni boy scouts, Marc. No m’escoltes. Vull comprometre’m. Vull casar-me amb tu i posar-ho en el meu estat del facebook perquè ho sàpiga tothom. Vull firmar amb tu una hipoteca a seixanta anys. I vull que ens comprem un gos.
Helena Codorniu
Guanyadora del IV Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert
amb l'obra El transportista d'orgues
dimarts, 25 de febrer de 2014
Miquetes de tot el món poblaven cada mil·límetre del prestatge: pedres, pedretes, dagues més curtes, dagues més llargues, cargols i cargolins i tot el que hom es pugui arribar a imaginar, i encara més. “I pensar que no feia gaire temps l’havia ajudat a col·leccionar totes aquelles andròmines”, va sospirar enutjada. I, amb el drap de treure la pols a la mà, s’ho va mirar tot amb odi.
Sempre la mateixa història: ella atrafegada, sense donar l’abast, i ell escarxofat a la butaca fent veure que treballava. N’estava ben tipa. Tot d’una es va girar enrabiada i explotà.
―És necessari tenir tota aquesta merda exposada? Si fossis tu qui hagués de treure la pols, de segur que no hi hauria tantes porqueries!
―Ara ho faré ―va respondre ell, perquè sí, per dir alguna cosa.
―Ara ho faré, ara ho faré. La mateixa cantarella de sempre. I així es va acumulant la brutícia pels segles dels segles.
―Amén! ―se li va escapar. D’immediat es va adonar de l’error que acabava de cometre.
―Amén? A sobre et befes de mi? ¿Però qui et penses que ets? El ministre de res?
Per un moment el Joan va pensar en demanar excuses, però no va dir ni piu, els anys de pràctica li van fer tenir la boca tancada.
»Almenys seriem rics i tindríem minyona ―prosseguia ella sense haver-se adonat de la vacil·lació del seu home―, però ni robar no sabries. Ja pots comptar que et robarien ells a tu i et deixarien ben plomat.
―Tenim de tot ―va xiuxiuejar el Joan per veure si es calmava una mica.
―De tot? A què li dius tu “de tot”? ―cridà furiosa i va notar, per l’escalfor que sentia, que el seu rostre començava a adquirir diferents tons de vermell, i això la va fer irritar més encara―. Sí, dinem cada dia, però ja està. Això és “de tot”.
―Saps que el que dius no és cert.
―Insinues que menteixo? T’atreveixes a dir que menteixo? Quants anys fa que tinc el mateix abric?
―Però si tu ets la primera que dius que és nou…
―Nou? ―escopí―. N’estic ben tipa! Com has de saber si l’abric encara és nou si ni tan sols em mires? Només tens ulls per la meuca que dius que t’ajuda. Fins i tot te l’endús de viatge!
Per calmar-se una mica, perquè li feia molta ràbia sentir-se vençuda, perquè sabia que ho estava; li va girar l’esquena i va començar a netejar el prestatge de les pedres de vés a saber on. I el Joan, al no tenir la ira dels seus ulls clavada al damunt, li va respondre, potser amb massa tranquil·litat:
―No me l’enduc de viatge. Saps perfectament que només és la meva col·lega, i que treballem en els mateixos projectes.
―Insinues que sóc imbècil? ―el seu to havia esdevingut calmat i per tant perillós, però continuava traient la pols de les pedres de vés a saber on. I notava al seu interior com una mena de borbolleig que li pujava gola amunt.
―Dona, per l’amor de Déu!, estàs traient les coses de polleguera.
Aquesta darrera frase va ser el detonant. En veu baixa i entre dents va deixar anar:
―Del prestatge les trec.
I d’una revolada es va girar i li va llançar una de les pedres de vés a saber on, i el va encertar entre els ulls, i el va deixar fora de combat; en silenci. A poc a poc, el borbolleig havia tornat al seu lloc, al fons del seu cor, i, ara ja més tranquil·la, va seguir traient la pols dels cargols, dels cargolins...
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
dimecres, 8 de gener de 2014
(obra guanyadora del Premi Modest Salse 2013)
Que demani un desig. «Fill, rei, demana un desig», diu. Com si res. Com si fos tan fàcil. Amb tothom mirant-me. Tota la família reunida, expectant. I ella allà, imponent, provocadora, divertida. Perquè és una d’aquestes dones excepcionals que se’n surten amb desimboltura en qualsevol situació; fins i tot en un primer encontre familiar amb la meva parentela, que és nombrosa i inquisitiva. Per això vaig pensar que convidar-la al dinar d’aniversari era la millor opció o, si més no, un mal menor. D’entre totes les tipologies de cerimònies familiars, el festejament d’un natalici és, sense dubte —almenys a casa nostra—, l’esdeveniment més distès. Més tolerable, vaja. Potser perquè el tiberi s’amenitza generosament amb vi, cava i els xarrups d’alta graduació que facin falta per arribar a oblidar les nostres marcades diferències generacionals, ideològiques i temperamentals. Això sempre ajuda. O bé, en realitat, simplement es deu al fet que es tracti d’una celebració amb un clar protagonista, qui, ja d’entrada, accepta el rol de màrtir oficial de la festa i es sacrifica, amb resignació, pel bé comú, acaparant, amb bona cara, la major part dels improperis. D’aquesta manera s’eviten els llançaments de retrets i punyals a tort i a dret propis d’altres dates assenyalades més conflictives, com ara les festes nadalenques, sempre propenses a daltabaixos sanguinaris d’aquells aparentment irreparables. Així doncs, vaig considerar que el meu aniversari era la millor oportunitat per presentar la xicota i formalitzar el nostre festeig, atès que, de totes maneres, em tocaria el rebre.
I així ha estat. Ma mare, només conèixer-la o, millor dit, només veure-la entrar per la porta i ensumar-la de cap a peus amb impune desvergonyiment, ja ha hagut de sentenciar, amb el to mofeta de sempre: «fill, no fa gens per a tu, aquesta noia», la poca-solta! Ho ha hagut de dir. No n’ha tingut prou de pensar-ho, no; o de fer-ho palès amb la manera de sotjar-la, tampoc. Ho ha hagut de manifestar públicament, ho hagut d’expressar en veu alta, perquè ha de verbalitzar tot el que pensa, ella, sempre. És d’aquella mena gent que confon la incontinència verbal amb la sinceritat i l’obstinació amb la franquesa, la mare.
Amb la mosca al nas, però sense abandonar el meu posat de càndid amfitrió del festeig, he procurat fer-me el desentès i m’he disposat a fer bon paper —o, millor dit, a fer el paperot que em pertocava— per tal de tenir la festa en pau. Tanmateix, el judici de la mare m’ha deixat tocat i no me l’he pogut treure del cap durant una bona estona. Que no fa per a mi, diu. Que no fa per a mi? Per què, mare? Perquè no és una noia lànguida i servicial com totes les altres mosses que m’has conegut fins ara? Per què no sóc guapo ni atractiu i creus que faig el ridícul al costat d’una dona tan espaterrant? Per què és obvi que, sent tan poca cosa, aquest tros de dona farà amb mi el que vulgui?
Ja començava a estar una mica fart d’aquella cantarella. Pel matí, en cometre la imprudència de fer cas als meus progenitors i accedir a aventurar-me a anar a la perruqueria de sota casa per tal d’endiumenjar-me per a l’ocasió, ja havia hagut d’escoltar la mateixa cançó. Després d’observar detingudament la fotografia que li havia mostrat com a model del tall de cabells que desitjava (un pretensiós retrat de James Dean a Un rebel sense causa), el meu barber de tota la vida m’ha deixat anar, poca-solta: «però maco, si no fa gens per a tu, aquest pentinat!». I, a continuació, sense donar-me lloc a rèplica, ni opció a fer-me fonedís, m’ha arreglat els cabells a l’estil escolanet de Montserrat, carrincló, de sempre.
Què sabia ell si un pentinat feia o no feia per mi? I qui li havia preguntat la seva opinió? Si veia que m’havia pres la molèstia de buscar, imprimir i retallar una determinada fotografia del meu actor predilecte, hauria d’haver comprès que jo ja tenia una idea prou clara de quin era el tall de cabells volia i que, per tant, no requeria cap mena d’assessorament repressor per part seva. Però ja ho tenen això, els perruquers, que sempre t’han d’escopir què en pensen, ells, de les teves modestes aspiracions estètiques. I jo m’havia mentalitzat per rebre algun comentari insolent del tipus «però si aquest estil ja no es porta, home!», però no m’havia preparat per entomar una bufetada com aquella. Que no fa per mi, deia. Insinuava, què dic insinuava, afirmava, que el pentinat de James Dean a Un rebel sense causa no fa per mi. «I això, per què?», m’he preguntat. Per què no sóc guapo? Per què sóc un noi tímid? Per què es veu d’una hora lluny que sempre he estat l’alumne aplicat de la classe que només feia amics a canvi de regalar l’entrepà a l’hora del patí o de deixar-se copiar els exàmens?
Quan he tornat a casa, abatut, humiliat i pentinat com un frare, he buscat una mica de consol i comprensió a l’habitació de la meva germana, i ella m’ha deixat anar, rifaire: «i dius que pretenies que et tallés els cabells com a en James Dean? Però escolta: a qui vols enganyar? Per què no t’acceptes tal com ets, d’una vegada? No fa gens per tu, home, aquest pentinat! Però que no ho veus?». I aleshores jo, ferit i indignat, he respost a totes les seves afrontoses preguntes retòriques amb un cop de porta violent i escandalós, que no m’ha donat la raó, però que, si més no, ha aconseguit, sortosament, escabellar-me una mica.
Més tard el pare, en quedar-nos a soles a la cuina preparant les postres, s’ha sentit obligat a obsequiar-me amb un consell suposadament constructiu i paternal i m’ha deixat anar, insolent: «Aquesta noia no t’estima, fill. Però tu has vist quina faldilla tan curta que porta? No t’estima, és obvi, per què t’enganyes? Per què no et busques una noia que t’accepti tal com ets?». Amb tota la barra. «I quin mal hi ha?», m’han vingut ganes de vociferar-li. De fet sí, potser sí i, fins i tot, potser és justament això, precisament això, el que més m’atrau d’ella: no li agrado. Sí, és cert, i en sóc conscient, pare. El que ella desitja és transformar-me de cap a peus, i el que jo vull, justament, és que em canviï completament, que em modeli al seu gust. Vull que em faci un home nou. Vull ser més valent, seductor i decidit, i per això sóc tan feliç d’haver trobat una dona que no m’estima per ser qui sóc, sinó per les ganes que tinc de canviar, per la predisposició a convertir-me en el príncep blau, en el James Dean, que ella sempre ha somniat i que jo sempre he desitjat encarnar en persona. De què em serviria trobar una dona lànguida i servicial que m’adorés per ser qui sóc, si jo voldria ser un altre? Quin sentit tindria compartir la vida amb una persona que m’estimés per ser el jove introvertit, prudent i bondadós que tan m’agradaria perdre de vista per sempre?
Aleshores, però, tot cavil·lant sobre la multiplicitat del jo, he entrat al menjador amb la safata de lioneses, he vist com m’han mirat tots i m’he adonat que mai podré aconseguir que em vegin d’una altra manera. Perquè m’estimen i perquè suposo que quan s’estima a algú ens és imprescindible creure que el coneixem, que sabem com és, que és així o aixà, per convèncer-nos que l’apreciem justament per això, per qui és, i no per simple inèrcia. I he vist, en canvi, com em fitava ella, amb aquell esguard insubstancial, la mirada d’algú que només s’estima a sí mateix, que tan sols persegueix el seu propi somni, el seu projecte ideal de vida, i m’he sentit massa introvertit, prudent i bondadós per enganyar-me a mi mateix i, encara menys, per intentar entabanar-la a ella. Llavors és quan m’ha dit, la mare, «fill, rei, demana un desig», plantant-me el pastís de Lacasitos, el meu preferit, davant dels nassos, i m’he sentit acorralat, ofegat en un mar d’incerteses.
Entendrit i atabalat, m’he deixat endur per l’instint, o per la convenció, ves a saber, i he tancat els ulls amb fermesa. Per pensar, suposo. Per barrinar si havia de permetre que el meu jo introvertit, prudent i bondadós concebés la petició insulsa i materialista de cada any o bé m’havia d’imposar un prec més romàntic, utòpic i inaudit, que em deixés a mi mateix de pasta de moniato per la seva pretensió i impostura. Era un dilema dels grossos, i jo tenia pocs segons per decidir-me. Així doncs, víctima de la precipitació, he obert els ulls abans d’haver pogut arribar a cap conclusió, amb el temps just per sol·licitar, amb un pensament fugisser i maldestre, una oportunitat per convertir-me en l’admirable home nou dels meus somnis.
Finalment, però, no s’ha complert, no, el desig, perquè just després de bufar les espelmes, la família m’ha regalat, com cada any, la samarreta del Barça de la nova temporada junt amb una targeta de colors vistosos, d’aquelles que emeten musiquetes criminals i que et deixen tot arrebossat de purpurina, que deia: «Moltes felicitats! Esperem que passis un gran dia, i que els 30 no siguin res! Tu segueix així. No canviïs. T’estimem».
Helena Codorniu
Guanyadora del IV Premi de Narrativa breu
per a joves Caterina Albert
amb l'obra El transportista d'orgues
dimarts, 10 de desembre de 2013
Gairebé ja havia passat el dia del seu aniversari. Només quedava l’hora de sopar. El sopar i els regals.
Fins ara tot havia estat normal, com qualsevol altre aniversari: de bon matí, les felicitacions, els petons, les abraçades. I ella només esperava, desitjava que la mare hagués oblidat la seva amenaça. Però en el fons, molt en el fons era conscient que això no passaria.
Les amenaces de la mare no eren només amenaces, eren promeses recobertes de sentència. I la mare mai no faltava a una promesa. Es podien enfonsar el cel i la terra però ella les complia.
Des que na Caterina tenia ús de raó que li sentia dir el mateix, encara que només li ho deia a ella. I ella s’enfadava. “Per què ella i no els seus germans?”, es preguntava sempre sense gosar expressar-ho en veu alta.
A mida que es va anar fent gran, i pel que anava veient, ho va entendre: eren nois. Amb això quedava tot dit, perquè els nois segons què no ho fan.
I va arribar l’hora de sopar. Tots cinc seien a taula: els pares, els seus dos germans i ella. Tothom estava content. Na Caterina no.
I va arribar el pastís i ella, amb recança, va bufar les nou espelmes. Bufava a poc a poc, esperant que no s’apaguessin mai, perquè tot seguit venien els regals.
Va notar la mirada estranyada del pare al seu damunt. No va voler aixecar la vista.
I la mare, amb aquell seu somriure, el somriure que es guardava per a les ocasiones especials, el que li feia apujar una miqueta la comissura dels llavis cap el costat dret; el somriure de complir les promeses, li va posar a les mans el seu regal. Un paquet pla. No pesava gens. Na Caterina no l’hauria volgut tocar.
―Que no l’has d’obrir? ―li va demanar el pare al cap d’una estoneta.
Na Caterina va aixecar el cap, i es va preguntar si el pare ja devia saber què hi havia dins, i es va disposar a odiar-lo.
Aleshores va començar a desfer el llaç, a poc a poc. Després va desenganxar les tiretes adhesives, amb lentitud. I, finalment, quan ja no li va quedar altre remei, va obrir el paquet.
―Ha arribat el dia ―va dir la mare, que seguia somrient mentre l’observava―. Ja saps què has de fer.
Na Caterina es va aixecar, el paquet li va caure de la falda i a terra van quedar, també, el davantal i els guants de goma que contenia. I na Caterina va marxar del menjador, a poc a poc, amb les llàgrimes rodolant-li galtes avall.
Naturalment, la mare havia complert l’amenaça.
―No cal que marxis ―va dir aixecant la veu i sense perdre el somriure de les ocasions especials―. No aniràs a dormir fins que no hagis fregat els plats. Avui i totes les nits.
I abans de tancar la porta de l’habitació, na Caterina va sentir que el pare deia:
―És molt petita, no li ho pots fer això...
Anna Salgot
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
Guanyadora del XIX Premi de Novel·la
Valldaura-Memorial Pere Calders
amb l'obra Notícies del passat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada